La protecció dels menors a debat: què hi ha darrere dels centres de tutela?

El segon documental ‘Desemparats’, del programa Sense Ficció de TV3, posa el focus en les males experiències en centres de menors de la Generalitat

En alguns casos, l’estada en centres de menors s’ha convertit en un malson pels més petits, fins i tot pitjor que el lloc d’on s’ha volgut rescatar el menor. Aquests casos, que són mínims i aïllats, són en els que ha posat el focus el segon capítol de ‘Desemparats’, del programa Sense Ficció de TV3, que s’ha emès aquest dimarts al vespre. És la continuació del que es va emetre el passat dimarts, 22 de maig, i que es centrava en aquells casos en què el sistema ha fallat i ha provocat una “terrible i innecessària” situació de trencament familiar.

Ara, la segona part relata experiències de joves que havien sigut infants i que van tenir males experiències en centres de menors. “Hi havia un educador en especial que es passava molt. Pegava quan ell creia que era necessari… Els càstigs eren excessius”, explica l’Ida. “Ens dopaven a tots. Ens tenien totalment drogats. Em donaven Prozac, Tranxilium, Orfidal, Trankimazin… multitud de pastilles”, denuncia la Susana. O el cas de la Valentina: "Em van fer treure la roba, em van deixar en roba interior i em van començar a revisar i ‘toquejar’ per tot arreu. Em sentia com si hagués comès un delicte. A mi m'han fet contenció, m'han pegat puntades i m'han tirat a terra".

“Si treus un menor i el poses en un lloc on tindrà més problemes dels que tenia al lloc d’on ve, quina mena de protecció és aquesta?”, es pregunta el David Rodríguez, un dels educadors socials i membre de CGT que apareix al reportatge d’investigació. I segueix: “El sistema s’ha dedicat a corregir les errades, però no s’ha reformulat”.

“Casos com els que hem vist al reportatge són injustificables”, afirma la directora general de la DGAIA, Georgina Oliva, que ha participat en el debat posterior a l’emissió del documental, i afegeix: “Si hi ha hagut una sola errada és evident que s'ha de denunciar”. Una opinió que comparteix la representant de la FEDAIA, Pilar Núñez, que també reconeix que “les situacions abusives han de ser investigades”.

La crisi, un detonant dels desemparaments?

La pobresa arran de la crisi també ha estat un dels temes de debat, tant en el reportatge com en el posterior debat. Segons Núñez, “la pobresa no va necessàriament lligada a situacions de desemparament”, un argument que confirma Oliva, que explica que “abans de la crisi hi havia 58 nens desemparats de cada 10.000. Avui, 53”. A més, afegeix, “cal diferenciar els indicadors de risc de les situacions de risc”. Perquè es produeixi una situació de desemparament han d’haver coincidit “molts” indicadors. “La separació de la família només té sentit quan hi ha risc de mort o de lesions greus”, afegeix Juan Luis Linares, psicòleg i psiquiatre.

No obstant això, l’advocada Sílvia Giménez-Salinas explica en el documental que, malgrat que la pobresa no implica desemparament, sí que “és un detonant de tota una sèrie de circumstàncies que fan que els nens no estiguin en una situació adequada”. Per tant, és un dels indicadors d’alerta pels serveis socials. Això provoca que algunes famílies deixin de demanar ajudes. “Abans sempre demanava ajuda pel transport, les beques menjador i els aliments a Càritas. Ara, en canvi, prefereixo demanar ajuda a la meva mare perquè tinc por que em prenguin la nena”, explica Jasmine, una de les testimonis del reportatge.

“No entenc que algú que  t’ha de protegir es vegi com un enemic. Això vol dir que hem de millorar la comunicació amb els familiars”, diu la directora de la DGAIA, Georgina Oliva.

Hauria d’existir la figura d’un jutge?

Els errors en els desemparaments, segons les famílies, es podrien haver evitat si fos un jutge especialitzat en infància el que hagués valorat el cas. Per això, Francisco Cárdenas, president de l’Associació per a la Defensa del Menor (Aprodeme) reivindica la figura d'un jutge “des del minut zero, perquè les famílies es puguin defensar”. “Si decideix l’administració, qui ens garanteix que es compleix el dret de defensa?”, diu.

No és l’únic col·lectiu que considera necessària la figura d’un jutge en aquest procés. Segons Conchita Peña, degana del Col·legi de Treball Social a Catalunya, “un jutjat especialitzat en atenció a la infància podria millorar el servei”. L’Administració, en canvi, justifica que no existeix cap fet objectiu que indiqui que un jutge pot resoldre millor la situació abans que un professional de la DGAIA que ha seguit el cas de ben de prop.

El negoci darrere dels menors

El documental també es pregunta quin és l'entramat d'empreses que hi ha darrera d'alguns d'aquests centres. "Majoritàriament, els centres de menors estan externalitzats i, a Catalunya, les empreses que poden optar a aquesta concessió son empreses sense afany de lucre. Però s'ha detectat que moltes d'aquestes empreses tenen empreses satèl·lit que sí que s'enriqueixen", explica Montse Armengou, i coautora del documental.

La investigació d’aquest negoci encobert l’ha liderat Ferran Moreno, periodista de societat, que explica que “entitats com FASI compren pisos a una SL de la seva propietat i li cobren, a la fundació -que és pública-, lloguers que poden arribar als gairebé 5.000€”, molt per sobre del preu de mercat. “Estem creant multinacionals, empreses amb ànim de lucre per al servei de protecció de la infància que estan tenint beneficis multimilionaris.”, sentencia Robert Morral, de la CGT.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article