Ocellets i ocellots

Tal com plou, en temps estranys, sota múltiples excepcions i enmig d’un llarg cicle electoral farcit de mitges veritats i mentides senceres, només se m’ocorre recomanar urgentment que feu via cap a la Beckett aquests dies. Que us atanseu a veure –a observar, a mirar, a furetejar– Els Ocells, la revisita del clàssic d’Aristòfenes de la mà de la companyia La Calòrica. Contra tot simulacre, ho veureu tot i us hi veureu sencers en les nostres febleses, riureu per no plorar mentre desbudellen com rutlla tot plegat i repensareu com ens venen la moto –i, malauradament, com la comprem– i perquè, al capdavall, el pitjor enemic seguim sent nosaltres mateixos.

– He mort la democràcia.

– Ah, estava viva?

Uccellacci e uccellini, com diria Passolini, els quatre artistes que prenen l’escenari per complert des del segon zero s’endinsen en la crueltat de tot sistema de poder, basteixen mordaçment una impecable crítica al capitalisme desbocat que ens assetja i disseccionen la pitjor cara caníbal de la política –depredació, acumulació, dominació; individu, propietat, competència. En una ficció hiperrealista i intravenosa contra els ionkis dels diners i els proxenetes de tanta desigualtat i cada exclusió: taurons i sardines, caçadors i caçats en la punyetera cacera de sempre que uns pocs ordeixen, picades d’ull a la realitat més actual, la inèrcia de la resignació com a derrota i la teranyina que ens enxampa dia rere dia. Arran de terra i d’escenari, en noranta minuts imparables retrunyirà Beckett a la Beckett –“hem d’aprendre a fracassar més i millor”–, s’encomanarà la necessitat d’organitzar el pessimisme i restarà clar que democràcia és alguna cosa més que el paper de fumar mullat de votar cada mil cinc-cents dies.

Si el futur va d’urnes i llibres, de democràcia i cultura, no feu volar coloms i enlaireu-vos cap al teatre. L’estupidesa sempre insisteix, escrivia Camus, que també escrivia que dels resistents serà l’última paraula. Sort en tenim: qui ens havia de dir que el millor espot sociopolític i èticocultural –és a dir, electoralisme zero, reflexió infinita, compromís sense fissures– seria aquesta calòrica obra de teatre. Contra el colesterol de tot poder.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article