Atenció centrada en la persona? Filantropia desenfocada

"La Rocío necessita un pis de "Housing First" (m'explica la seva treballadora social). És una persona amb una greu patologia mental però no n'és conscient. Té notoris problemes de convivència... i ja ha perdut moltes habitacions de relloguer, pisos compartits i institucions-residència; això li provoca una constant frustració i disminució de l'autoestima, hi ha molt patiment darrere. Té una gran manca d'habilitats socials per a fer vida en comú. Ella vol viure sola, això ho té clar."

L'altre dia la meva companya Lara, en una conversa informal, em parlava del model d'atenció centrada en la persona (des d'ara, ACP) i com aquest s'havia desenvolupat dins l'àmbit de la salut a Catalunya. Resulta que és un marc usat internacionalment, que s'aplica en bona part al col.lectiu de la gent gran i persones en situació de dependència. També em va explicar, mentre ens acabàvem el tallat, que aquesta intervenció es basa en potenciar la visió de les capacitats i poder de decisió de la persona.

I jo que em poso a explorar la xarxa. Tinc curiositat. I el primer que aprenc és que la professora Dawn Booker, de la Universitat de Worcester és la gran baluard d'aquest model a l'època moderna, i que dins la seva obra situa com idea cabdal “desenvolupar un entorn social positiu en què la persona pugui experimentar el millor benestar possible”. Ostres, i si ho traslladéssim al camp social? Serviria?

Suposo que seria una cosa semblant a“atenció centrada en la persona i l'entorn”; perquè (em demano), tenim clar que cal incidir en l'entorn per promocionar i fer créixer a l'individu, no? Potser seria hora de treure el focus dirigit a la persona atesa i enfocar nítidament l'entorn. No posem, per favor, la major responsabilitat (amb el risc que esdevingui culpa) en la persona. Canviem la mirada.

I de sobte : HTTP 404 Page Not Found. Un clàssic d'internet. Seguim. Vaig veient pàgines on diu que el model ACP està implantat en algunes institucions i entitats socials.

Considerar a l'usuari com a membre actiu de la comunitat significa que hi viu i conviu, que genera xarxes de suport en el seu entorn habitual; però la realitat és que, des de les entranyes d'una institució això és tècnicament impossible. Per tant, ja ens falla alguna pota de la intervenció; i tot i així, probablement aquesta institució sigui una de les que tingui (i és vanaglorii de què així sigui) inacabables plecs de protocols i guies d'estil basades en aquest model, i potser fins i tot haurà fet formació a les seves treballadores... Però no ens enganyem, el model va coix. La realitat no es correspon amb la teoria.

Diuen que l'ACP és simplement un canvi de perspectiva: que son els centres qui s'han d'adaptar a la persona i no a l'inrevés. Són(m) doncs els recursos i les institucions qui hem de moure cel i terra per canviar i evolucionar segons les necessitats de les persones, però aleshores... ai!, amigues, és quan apareix la nostra tossuda companya bur(r)ocràcia, una mala companya de camí. L'experiència em diu que la realitat canvia constantment i a la velocitat de la llum, i que la de les persones en situació de vulnerabilitat encara més. I llavors és quan em pregunto: és factible aquest model d'intervenció? Es pot acomplir més enllà d'alguns conceptes concrets?

Per altra banda penso que tot aquest model són idees que les treballadores de “lo social” hauríem de portar de sèrie, incorporats al nostre ADN; que si per implantar-les fa falta que es plasmin en paper, malament anem. Però arribats a aquest punt, li haig de donar també la raó a la meva altra companya Elena (educadora social i antropòloga), que sempre em repeteix que les coses s'han d'escriure per reforçar els arguments i reafirmar-nos amb el que estem percebent. Encara que semblin evidents.

Però jo premo l'enter, vaig a una altra web i segueixo cavil·lant. És que afartem de powerpoints els discs durs per aparentar bones praxis! Si és “de calaix” que es tracta d'una qüestió essencial d'humanitat! Però ja sabem que, malauradament, des de fa uns anys a aquesta, en el sentit absolut del concepte, l'estem abandonant a la seva sort....

Seguint navegant pel ciberespai aprenc que el psicòleg humanista Carl Rogers (segons sembla, una font d'inspiració per a aquest model d'intervenció) no parlava del “pacient” (passiu) sinó directament de “persona”. Simplement així es canviava radicalment la concepció de subjecte passiu a subjecte capaç de prendre decisions vitals. Es tracta llavors d'acompanyar a decidir. Interessant no? Conec a treballador@s que amb temps de professió van tornant-se més directius. Pensem-hi. No és el que nosaltres volem per a les persones, és el que elles volen per a elles. I nosaltres al costat, obrint portes i finestres. Transitant junts pel llindar de la dignitat. Però tornem a l'ACP.

Tanco la sessió del navegador,  ja en tinc prou de mirar. M'omplo la tassa de cafè; penso en la Rocío, la dona de l'inici de l'article. Sé que necessita un pis per ella sola, però l'entorn (sistema) no li vol proporcionar (el tema del dret a l'habitatge el deixarem per un altre article, em treu massa de polleguera). ACP? sí, ens encantaria, però depenem de tantes coses que el sistema (entorn) ha restringit per a uns escollits (privilegiats), que no el podem desenvolupar en plenitud.

Per a qualsevol ÉSSER HUMÀ (i no només de l'àmbit que ens ocupa), que un model d'atenció social ens recordi que la intervenció ha de ser centrada en la persona hauria de ser una obvietat. I si per tu que ara em llegeixes, no és així, qüestionem-nos junts què hem vingut a fer a aquest món. De veritat.