Intervenció social i cavalls: els joves en risc d'exclusió social en són mereixedors?

Històricament els cavalls han estat vinculats a estaments socials d'alt nivell adquisitiu i en les últimes dècades l'equinoteràpia s'ha relacionat sobretot amb la discapacitat física o intel·lectual; però la realitat és que ja fa uns anys que diferents professionals utilitzem l'etologia dels equins per treballar amb població en risc d'exclusió social, dignificant a la persona a través de les intervencions assistides amb cavalls.

El fet que sigui un animal de manada, sensible, curiós i intel·ligent ens dona l'oportunitat de treballar l'educació emocional en tot el seu paradigma: autoconeixement, regulació emocional, autonomia personal, habilitats socials bàsiques i habilitats de vida, així com el vincle i els afectes, creant espais d'intimitat a través del cavall, que actua de catalitzador dels sentiments i de vehicle entre les relacions maternofilials quan estan en procés de reparació.

Està sobradament demostrat que el contacte amb els animals proporciona benestar físic, psíquic i emocional, doncs com serà estar al costat d'un animal de 500 kg que ens demanarà coherència, sensibilitat i actuarà de mirall de tot allò que estem disposats a veure de nosaltres mateixos?

Quan estem dalt d'un cavall, la sensació d'avançar, caminar o córrer cap endavant, directe, sense obstacles, que proporciona el patró tridimensional, exerceix una gran influència positiva sobre un estat psíquic depressiu o angoixat. Quan aconseguim adaptar-nos al moviment del cavall sentim que podem confiar en l'impuls cap endavant recuperant la confiança en nosaltres mateixos i en l'entorn.

Després d'aquests anys de trajectòria, hem pogut constatar de forma qualitativa i quantitativa l'evolució dels adolescents que han assistit al projecte, millorant el seu nivell d'intel·ligència emocional amb tot el que això comporta pel que fa a la comunicació, l'empatia, la resolució de conflictes o l'assertivitat. En els projectes de reparació del vincle, mares i fills han pogut compartir per primera vegada espais d'intimitat i relació afectiva, en un espai protegit i acompanyat per professionals i cavalls, arribant a acords que milloressin la relació, potenciessin l'escolta activa i dotessin de major càrrega afectiva les sessions i els espais a casa.

En el cas dels acolliments en família extensa, acollidors i progenitors han pogut visualitzar els infants, consensuar millores en les sinergies dels adults i preservar als menors dels conflictes familiars, apostant per unes relacions de major qualitat on la prioritat fos la qualitat del temps i les necessitats dels infants.

La dificultat principal d'aquests projectes és sempre la font de finançament. El perfil dels usuaris és baix en l'àmbit econòmic, social i cultural, i cal buscar subvencions i patrocinis que puguin sostenir aquestes propostes. Succeeix sovint que les fundacions prioritzen la quantitat de població atesa per sobre de la innovació pedagògica i amb cavalls no pots treballar amb centenars de persones a la vegada ni sotmetre'ls a vuit hores de feina diària. Així i tot, les propostes tiren endavant perquè hi ha fundacions i administracions que aposten per projectes d'abordatge socioeducatiu d'aquestes característiques, que ofereixen una visió holística, educativa i més psicosocial.

Convivim amb un cert imaginari social molt assistencialista amb la creença intrínseca que aquests tipus de col·lectius no són mereixedors d'una proposta tan “elitista” i algunes polítiques públiques (sortosament residuals) només contemplen centres de reforç escolar, beques de menjadors i modestos projectes d'educació sexual sense rastre de la innovació pedagògica, sobretot en l'adolescència. Està clar que aquests recursos són necessaris, però ens podríem obrir a noves vies d'intervenció socioeducativa?

Citant a Joan Garriga, seria possible ampliar les polítiques socioeducatives des de la veritat, la consciència i la valentia? Sense l'enfocament d'una administració cansada, reticent i amb tantes limitacions econòmiques?

Els joves en risc d'exclusió social, i els nois i noies tutelats també són el futur del nostre poble. Volem una població que creixi amb dignitat, amb la certesa que són mereixedores d'un bon futur o volem un poble amb una visió estàtica de la vida i el destí? Sense aspiracions vitals, lleials a la pobresa emocional i amb incapacitat per decidir i expressar el que volen, senten o necessiten?

Apostem, mirem més enllà, dissenyem polítiques destinades a l'autocrítica, al creixement personal i treballem amb persones que miren cap a la vida amb la por agafada de la mà. Com deia Claudio Naranjo, que recentment ens ha deixat, canviem l'educació per canviar el món. I sempre acompanyades dels cavalls. Un privilegi.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article