I tu, ets normal?

La noció de normalitat la solem identificar amb allò comú que compartim amb la majoria de persones. Per donar forma a aquest concepte un càlcul que s'utilitza sovint és la mitjana. Ho veiem als mitjans amb notícies com per exemple: la mitjana de l'alçada dels habitants de cada país de l'OCDE​ o ​ la mitjana dels diners que destinen els catalans al lloguer​.

La mitjana és un recurs útil però que pot ser enganyós segons per a què s'utilitzi. Un professor de matemàtiques m'advertia del perill de la mitjana posant per exemple el consum de pollastres: si tu no en menges cap i jo en menjo dos, la mitjana surt que n'hem menjat un cadascun. El resultat és cert en termes matemàtics però no correspon amb la realitat. Quan pensem en allò normal la mateixa paraula ens pot remetre a la seva vessant etimològica: la norma, en el fet pactat i establert per una comunitat.

Todd Rose té un llibre sobre la mitjana i la uniformitat del qual fa poc vaig llegir-ne un ​ fragment on explica dues històries curioses. En una, relata que “Norma” va ser el nom que van posar a l'escultura femenina de mesures ideals creada pel doctor i ginecòleg R.L Dickinson i A. Belskie a Cleveland (EUA) com a resultat d'un estudi dels anys 40 en què van participar 15.000 dones joves adultes. Més tard, entitats de la mateixa ciutat van organitzar un concurs per trobar una dona real que coincidís amb les dimensions de Norma. Va haver-hi una guanyadora, tanmateix no tenia les mateixes proporcions de l'escultura però era qui més s'hi acostava. De fet, només el 40% de les participants encaixaven en cinc de les nou dimensions.

L'altra història és la del disseny de les cabines d'avions militars dels Estats Units. Aquestes es creaven segons la morfologia del pilot mitjà a partir de dades extretes el 1926, les quals es van voler actualitzar el 1950. Es van mesurar 4.063 pilots en 140 dimensions, inclosa la longitud dels polzes, la distància entre les cames, la de l'ull i l'orella, etc. Un jove investigador, G.S. Daniels, especialista en antropologia física, qüestionava l'experiment preguntant-se “quants pilots realment encaixen amb la mitjana?”. Per resoldre el dubte va comprovar quants dels 4.063 coincidien amb les 10 variables més importants (amb un 30% de marge respecte de la xifra ideal). El resultat? Cap ni un.

Daniels va canviar el paradigma, no han de ser les persones que s'han d'adaptar a l'entorn, sinó que és l'entorn que s'ha d'adaptar a les singularitats. Entre les adaptacions hi ha els seients ajustables, un sistema que trobem actualment a tots els cotxes.

Un terreny on és fàcil seguir la premissa de Daniels és el digital. Gràcies a les dades, el màrquetingcrea estratègies que s'adapten a gustos i hàbits individuals. En el sector mèdic, permet el registre i seguiment personalitzat de la salut. Si bé semblen sistemes útils, encara ens trobem en una fase molt inicial (quant a la conjugació de dades i internet) i els conflictes ètics en l'ús, la seguretat i la privacitat són evidents i gens menors.

Ara bé, si sortim del digital i anem al món físic la cosa es complica. Sobretot si pensem en un entorn immediat com ara les ciutats on cada cop hi vivim més persones. Fixem-nos en les mesures i el disseny que ens envolta; les barres superiors del metro, l'alçada de les voreres, la distància entre els seients d'un autobús. Tot està adaptat a un estàndard, en un càlcul sobre allò que és més comú i en què, inevitablement, hi ha persones que en queden excloses. No cal pensar només en discapacitats, un home baixet o una nena petita no podran agafar-se al transport públic, una persona gran no podrà aixecar prou les cames per pujar a la vorera, una persona amb les cames llargues no podrà seure bé al bus, etc.

Algú pot pensar que m'he descuidat d'associar allò normal amb allò natural, però no és natural i normal un home baixet? Una nena petita? Una persona gran? Algú amb cames llargues? Algú amb un tret físic diferent? Algú amb una diferència cognitiva? Algú amb una estètica diferent? Tots ells són naturals però a vegades no estan dins dels paràmetres de la normalitat. On està el límit entre què és normal i què no ho és?

Les definicions són necessàries per ordenar el món però com tota categorització les seves definicions són ambigües.

Les dues històries i l'exemple de les ciutats ens han de servir per no obsessionar-nos a encaixar completament en un estàndard. Molt probablement s'allunya de la realitat. El que podem observar és que el que tenim en comú són les nostres diferències, tots tenim alguna cosa diferent, si no és en un context serà en un altre. Per tant, tranquil, tranquil·la, ets normal. Ets tan normal que no hi ha ningú com tu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article