El paper de l'educador social en el camp de la salut mental

Des de la nostra mirada com a professionals de l'educació social, no podem entendre la salut mental únicament des de la perspectiva biologista tal com fa la lògica biomèdica. Oblidar la multi dimensionalitat en treballar amb persones és equivocat, però fer-ho quan aquestes persones pateixen malalties mentals és, com a mínim, incoherent.

Sabem del cert que les malalties mentals evolucionen o involucionen depenent del context sociohistòric, la trajectòria vital que acumulen i les relacions afectives i/o socials. En cap cas parlem aquí de negar el vessant biològic en l'aparició d'un trastorn mental, però els àmbits socials i culturals tenen la mateixa rellevància en aquest aflorament, i per tant, no té cap sentit oferir un acompanyament basat, únicament, en la perspectiva mèdica.

Existeix una mena de domini biomèdic que ha traspassat la unidimensionalitat biologista a d'altres disciplines que han de posar l'èmfasi en els àmbits socials i culturals a l'hora de pensar i treballar amb salut mental, però que s'han deixat portar per la mirada mèdica, com si aquest saber tingués més poder o legitimitat que els altres. En aquesta jerarquització de disciplines, com és d'esperar, el subjecte ocupa l'últim lloc, per tant, s'acaben difuminant les subjectivitats en pro dels protocols mèdics estandarditzats, qüestió que pot anar en detriment de la recuperació de la persona, ja que es tendeix fàcilment a la institucionalització i a la sobremedicalització, que, en alguns casos, pot aportar més sofriment que alleujament.

És evident que les teràpies psiquiàtriques són molt importants per a pal·liar el patiment de les persones amb problemes de salut mental, però no és menys cert que l'acompanyament social i educatiu, des d'una perspectiva subjectiva que permeti a aquella persona incorporar el trastorn a la seva vida i no la vida al seu trastorn, pot ser, tant o més important per a la seva qualitat de vida com prendre psicofàrmacs. No es tracta de competir entre disciplines, ni de bon tros, sinó de treballar conjuntament, o si més no, es tracta de desterapeutitzar les nostres accions socioeducatives, essent fidels al nostre encàrrec pedagògic que busca l'apoderament de les persones, perquè aquestes puguin decidir, també, sobre les seves pròpies vides.

Els/les educadors/es socials hem de trencar amb les tendències paternalistes i tutelars, i oferir la nostra presència convertint-nos en catalitzadors i possibilitadors. L’acompanyament socioeducatiu s'ha d'entendre, doncs, com deia Deligny, com una presència lleugera que escolta i acompanya sense imposar ni manipular. Així doncs, hem d'esdevenir etnògrafs en tant que hem d'intentar comprendre la complexitat dels processos entre els trastorns mentals i el fet considerat com a normalitat òptima que deslliura de la mirada biomèdica.

Ens pertoca conèixer els significats subjectius que cada persona dona a allò que l'envolta, oblidant el “com hauria de ser” per “el que és”, i fer l'acompanyament des d'un model hermenèutic i crític que fusionarà la multi dimensionalitat de la persona i el guiarà en la fugida del patiment que produeix l'estigma que rodeja la salut mental. Només d'aquesta manera podrem evitar la tendència prescriptiva que massa sovint va lligada a l'acció socioeducativa i que també tendeix a fer reduccions estàndards del que està bé o malament.

Ens cal, doncs, buscar nous espais que possibilitin l'extracció de la persona de l'entorn terapèutic, per a propiciar la desgerarquització en la relació educativa, i en conseqüència, augmenten les possibilitats que es propicií l'obertura d'aquell al que oferim el nostre acompanyament. I és que, la conversa sincera que iniciarà el vincle, pot començar esperant el torn a la caixa d'un supermercat o en un trajecte en autobús, precisament, perquè és un espai en què l'usuari no es sent pressionat, ni per la institució ni pel diagnòstic.

Com a professionals de l'educació que som, hem de fer ús d'una pedagogia crítica, que qüestioni la tendència normalitzadora de l'educació. No oblidem mai que no busquem adaptar a les persones a la lògica hegemònica per a la seva inserció, perquè si així fos, estaríem criminalitzant al subjecte del seu propi patiment, sinó que hem de reconèixer-lo i guiar-lo en la recerca de si mateix, i de què vol ser. Ens hem de deixar seduir per la diferència, per l'alteritat, per nous llenguatges per a descobrir la coherència que cohabita amb la bogeria i poder, així, oferir a les persones la llibertat i la responsabilitat de prendre les seves pròpies decisions. Els educadors i educadores socials hem de treballar per a buscar motius i respostes amb les persones i en cap cas per a les persones.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article