L'accessibilitat és vida (1): La cadira


Ara fa dos anys i mig que la cadira m'acompanya en el meu dia a dia, abans ho havia fet només en ocasions especials, en viatges i llargs trajectes a peu. Les seves rodes són les meves aliades, però no sempre les he vist com a tal. Quan em vaig adonar que necessitava la cadira, estava horroritzada i perduda. Fins que vaig sentir el vent i la velocitat que agafava, tornava a córrer. I amb ella, vaig recuperar la sensació de llibertat.

Fins aquell moment, per mi, la cadira de rodes era significat de pèrdua i limitació. L'havia llegit i escoltat en frases com “molt jove va quedar confinada en una cadira de rodes a causa de la malaltia que pateix”, o “s'ha recuperat però ara, pobreta, ha d'utilitzar una cadira de rodes per moure's”. I és que la cadira de rodes s'ha utilitzat com a símbol de captivitat, de derrota trista i d'inici d'un final escrit.

La cadira s'ha convertit en la meva companya: a la feina, al mercat dels dissabtes, als viatges i fins i tot a la platja. Però tot i els grans avantatges evidents que m'aporta, les condicions de l'entorn en què m'hi he de moure no sempre són les adequades. Com quan he hagut de buscar una perfumeria en tota la meva ciutat (no pel producte especial que venen o les ofertes que tenen, sinó pel simple fet de poder entrar a dins la botiga sense trobar-me amb un o uns grans esglaons a l'entrada), i no trobar-ne cap d'accessible. O quan he volgut agafar el tren per anar a Barcelona i em recorden que encara és impossible accedir-hi amb la cadira de rodes. O quan, fruit d'una trobada o un encàrrec no suficientment planificat i que m'ha fet sortir del meu recorregut habitual i controlat, em trobo de cop al mig de la carretera buscant un pendent enrasat al terra per accedir a la vorera, perquè resulta que en aquell pas zebra encara hi ha esglaó.

Ara amb la família celebrem quan les botigues, restaurants o altres locals de la ciutat fan obres per fer-los accessibles. L'altre dia em deien: ”saps la carnisseria on fan la botifarra tan bona, aquella que no pica ni massa ni massa poc? Aquest estiu hi han posat una rampa a l'entrada. Ara hi podràs anar a comprar!” I és així com els botiguers de la meva ciutat es guanyen una nova clienta.

Paraules com “minusvàlida”, “discapacitada” o “dependència” (que, si et pares a pensar en el seu significat literal, et colpeixen) passen a formar part del teu dia a dia, del teu vocabulari habitual. I et trobes fent-les servir tu, per donar explicacions quan truques per reservar taula en un restaurant, en l'única zona accessible que tenen; o per assegurar-te que pots accedir al concert que vols anar (“és que jo tinc una discapacitat i vaig amb cadira de rodes...”).

L'accessibilitat és vida. I quan em recorden que tinc sort de viure en aquest precís instant, que abans era pitjor i la gent com jo (els no suposats normals o els no suposats perfectes, volen dir) s'havien de quedar tancats a casa, jo sempre els responc que vull anar a tot arreu i vull anar-hi ara. O és que nosaltres, la gent com jo, som menys que els altres? Qui ens ha de posar el límit d'on podem entrar o anar amb la nostra cadira de rodes elèctrica, la cadira de rodes manual, les crosses, el caminador, el bastó, el gos guia, ...? Ningú.

I enmig de tot plegat, m'estic acostumant a veure'm a les fotos, a mi mateixa, asseguda en una cadira de rodes. Després d'anys editant-les per treure la cadira o d'intentar mantenir-me dreta en un equilibri precari per aconseguir la fotografia “perfecta”, ara procuro incloure-la sempre. I és que allà estic, asseguda, feliç i somrient a la càmera.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maria El Brull
5.

Gràcies Carla. Ets un exemple de superació. Calen articles com el teu per fer-nos adonar de que els nostres pobles encara no són accesibles per tothom.

  • 2
  • 0
Núria Tona
4.

Moltes gràcies per compartir les teves vivències, Carla. Ens has fet arribar la teva gran sensibilitat i la teva realitat.
Un forta abraçada, companya!

  • 1
  • 0
Carme8 Torelló
3.

M'agrada la teva valentia de joventud Carla, acceptació és una paraula que si l'aprofites al màxim et pot fer molt feliç.

  • 1
  • 0
Marta Vic
2.

Gràcies Carla per escriure sobre un tema que afecta a molta gent i del qual no se'n parla prou.

  • 2
  • 0
Jordi
1.

M’ha agradat llegir-te. Una abraçada Carla!!!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article