Volem acollir... Però no en el meu municipi!

No són pocs els casos en els quals, recentment, escoltem als màxims responsables dels ajuntaments fent proclames de caràcter xenòfob, reclamant com una mena de victòria la paralització de la creació de nous centres de protecció a la infància i l’adolescència tutelada, i en concret dels centres per a menors no acompanyats.

En els darrers mesos hem vist polèmiques en diverses poblacions com Mataró, Rubí, o ara recentment Badalona, on el seu batlle, el sr. Álex Pastor, feia una piulada manifestant que havia “aconseguit que la Generalitat no instal·li cap centre de MENAS (joves migrants sols) en el barri del Remei”, afegint just després el hashtag #EstimemBadalona.

Aquestes manifestacions per part de l'alcalde les considero intolerables, ja que es tracta de l'enèsima vegada que un responsable polític senyala a un col·lectiu vulnerable com a proclama populista envers un segment de la població prou estereotipat per la societat. La relació que fa aquesta mena de declaracions i els titulars de molts mitjans de comunicació és la identificació d'aquests joves amb un potencial risc d'inseguretat ciutadana.

Des de l'àmbit polític segurament es poden discutir els termes de la creació d'un centre a qualsevol indret del país. Des de criteris tècnics, d'inclusió social, de recursos o d'incloure el mateix en pla de serveis que tingui cada municipi o cada ciutat. I és per això que calen taules de coordinació entre les diverses administracions (Salut, Benestar Social i Família, Ensenyament, etc.), però mai es pot descarregar mediàticament entre el veïnat la generació d'una por i d'una sensació d'inseguretat envers el jovent migrant sense referents.

Perquè sovint veiem el col·lectiu com una massa uniforme i homogènia; com un col·lectiu que desprèn inseguretat i incertesa. Aquesta incertesa que fins i tot els genera la manca d'identitat. Cal, per tant, donar-li entitat a aquestes persones. Sovint ens oblidem dels durs processos migratoris que han sofert abans d'arribar al nostre país. Com a experiència personal i laboral, per a mi ha estat molt dur atendre a nois i noies que tot just acabaven d'arribar, amb unes evidents marques del tub d'escapament a la cara, demanat ajuda o quelcom per menjar. Ens oblidem que venen fugint de països marcats per la misèria, l'extrema pobresa, els conflictes bèl·lics i un llarg etcètera de problemàtiques que un infant mai hauria de viure. Ens oblidem que qualsevol infant que hagi viscut aquestes experiències i les que han viscut durant la llarga travessa que suposa el procés d'immigració els pot generar experiències traumàtiques de per vida.

I per últim ens oblidem de la manca de referents que tenen per acompanyar-los en una etapa de la vida (infantesa/adolescència) plena de canvis, dubtes, generació de noves identitats, formació i noves experiències que alhora marcaran la nostra adultesa.

Què faríem nosaltres en un nou país, amb un nou idioma, sense referents? Per això em resulta intolerable concebre les manifestacions referides en paràgrafs anteriors on es relaciona intrínsecament la creació de nous centres de protecció amb la delinqüència juvenil. Els factors que relacionen l'ontologia d'un delicte amb un factor ètnic o nacional sempre ha quedat irrellevant en l'àmbit de la criminologia, menys quan adoptem posicions obertament xenòfobes. L'execució d'un delicte té un caire multidimensional, on entren diversos factors com ara els personals, els socials, els familiars o fins i tot els socioculturals.

I és aquí quan, un cop acollim el jovent sense referents, les administracions tenen el deure de proporcionar els elements que suposin un caire preventiu a l'exclusió social. Aquestes eines han de ser dotades mitjançant polítiques de caràcter educatiu, social, de lleure, psicosocials o formatives entre altres. Tot el conjunt d'aquestes polítiques són les que generen eines de prevenció de les conductes delictives, i no la paralització de la creació de nous centres en determinats indrets del país, estigmatitzant molt més encara a aquest col·lectiu.

I perquè com a país, ens hem adherit a múltiples tractats internacionals de protecció a la infància, que en el cas del nostre país es veuen reflectits en la Llei d'Oportunitats de Drets de la Infància i Adolescència 14/2010. Només uns exemples de l'obligatorietat d'atendre a qualsevol infant o jove sense referent els trobem en l'article 43 (Suport a la integració social dels infants i adolescents immigrats) o de l'article 9 (no discriminació) de l'esmentada Llei.

Per lluitar contra aquestes proclames de caràcter xenòfob que sovint venen lligades amb l'augment dels atacs i la violència en allò quotidià envers diversos col·lectius, cal fer una major pedagogia, i una major educació social de caràcter transversal. Sovint creiem que l'educació social és la que regenera nous processos d'integració envers les persones excloses del sistema; o de col·lectius que històricament han sofert l'etiqueta de vulnerables: persones sense llar, persones amb problemes relacionats amb el consum de tòxics, persones que han estat privades de llibertat, etc.

Però cada cop estic més convençut que l'educació social ha de jugar un altre paper: el de lluitar per evitar proclames i actes xenòfobs com els expressats per qualsevol persona, i molt menys, les de màxims representats polítics que haurien de vetllar per la integració i la protecció social de les persones, i no per perpetuar estereotips mitjançant un etiquetatge que alimenta (noves) formes d'exclusió social.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article