Som autèntics?

Des de fa molts anys m'ha encuriosit saber per què les persones quan estem amb altres persones ens comportem, sovint, diferent a com ho faríem si estiguéssim sols, o amb persones del nostre cercle de confiança més proper. Per què ens resulta senzill expressar quantitats ingents de banalitats en la nostra quotidianitat i, per contra, no diem allò que sentim ben endins i necessitem compartir, coses que ens importen de debò i ens defineixen?

Fa uns quants anys vaig començar a qüestionar-me perquè ens costa tant esdevenir persones autèntiques. A quin risc estrepitós ens estem exposant sent-ho?

En el sistema en el què estem immersos és recurrent assumir rols i dinàmiques forçades i postisses, que no diuen qui som en essència i contribueixen a mantenir una caricatura de nosaltres mateixos –curiosament feta per nosaltres mateixos- vers el món.

Responem constantment a models socialment establerts, una mica reduccionistes, que ens intenten definir i encasellar. En els que no hi ha cabuda per a les diferències. O si més no, en els que el cost de sentir-te diferent no és fàcil de lidiar ni de combatre.

Enmig de tota aquesta sofisticació (i perquè no dir-ho: falsificació) que estem vivint, resulta profundament difícil respirar bocins d'autenticitat, de veritat i de realitat.

Fa cinc anys vaig començar a treballar amb persones. Amb persones amb discapacitat intel·lectual. I a força de compartir infinitat d'experiències, va resultar ser per a mi aquest bocí de veritat i autenticitat que tant aspirava a descobrir.

No pretenen mostrar res que no siguin, ni s'escuden sota màscares per a camuflar què hi ha en el fons, sinó que es mostren, sense contemplacions, oferint la seva veritat (i única), sota una envejable espontaneïtat en cadascun dels seus actes i paraules. I si t'abracen, és que volen abraçar-te i si no volen, no ho faran. No cal valdre's d'interpretacions, que acostumen a complicar les relacions interpersonals.

Tot és més senzill. Més natural. Més de debò.

I en aquest món frenètic, banyat de falses aparences, és un regal immens poder compartir estones que, encara que siguin curtes, són realment autèntiques. Ha estat la resposta més rotunda a les meves preguntes. La que prové de la mateixa experiència amb totes les persones amb les quals he treballat al llarg d'aquests cinc anys. Una resposta i una lliçó, de la mà.

Potser caldria extreure'n conclusions i qüestionar-nos la manera en què ens comportem vers la resta. Que tots ens nodrim de tots, i això ens faci ser més autèntics, ja que tots tenim molt per a aportar-nos. Aprofitem la diversitat, que ens ofereix l'oportunitat de mirar-nos als ulls i reconèixer que en els de l'altre hi ha part del que tu ets i a la inversa.

Impregnem-nos de la riquesa que les diferències ens poden aportar i com aquestes poden fer-nos viure de forma més sincera, més real i, en definitiva, més autèntica.