L'accessibilitat és vida (2): Les mirades

Quan surto al carrer la gent em mira. Em mirava abans amb el meu caminar especial, i em continua mirant ara que vaig amb la cadira de rodes tipus scooter. Quan jo vaig pel carrer també miro. La diferència no és en deixar de mirar, sinó com es mira. Qualsevol persona amb diversitat funcional us dirà que un dels reptes a què ha de fer front diàriament són les mirades que rep, i com un ha d'aprendre a gestionar-les. Ja que massa sovint ens sentim que som un espectacle ambulant o un recordatori de les diferències.

Al principi de començar a desplaçar-me amb la cadira, però, jo no sabia on mirar. Acostumada a fixar sempre la vista a terra, concentrada, per evitar trepitjar irregularitats del paviment i caure, em sentia incòmoda i em preguntava: “On mira la gent quan camina?”, i quan passejava em trobava observant on mirava la gent. Sovint el mòbil, però és impensable si vas amb cadira, et falten mans. La majoria de les persones simplement camina i observa a l'atzar. Observa els aparadors, el colom que no s'aparta, els avis asseguts al banc de davant de la farmàcia... Jo ho havia fet abans, havia de recordar com es feia. I com tot, a poc a poc, em vaig anar adaptant a la nova situació i simplement vaig anar recordant com fer-ho, “caminar” i mirar sense mirar, o sense la preocupació de caure al mínim descuit.

La nova manera de desplaçar-me em va permetre redescobrir la meva ciutat de nou. Vaig començar a anar per carrers per on feia anys que no passava, per tenir massa pendent o per tenir llambordes, més que perilloses per les persones amb mobilitat reduïda. Poder mirar amunt i veure balcons de cases plens de flors i figures de sants a les façanes de cada cantonada... “Hi havien sigut sempre?”, em preguntava.

Però la gent em continua mirant. Alguns tenen a la mirada simple curiositat, una noia amb una cadira de rodes elèctrica, no és quelcom habitual de veure, i menys en una ciutat petita. A d'altres, però, la curiositat els va més enllà i es queden palplantats al mig del carrer, examinant-te mentre els avances. D'un tros lluny pots sentir els seus ulls clavats en tu. Fan copet al braç a la persona que tenen al costat, ja en són dos. Moment que cal decidir com actuar.

Com a dona amb diversitat funcional, suposadament empoderada, tinc dues opcions: retornar-los la mirada o deixar anar algun comentari de l'estil “tot bé?”. Amb l'objectiu que s'adonin que el que estan fent no és correcte, que estan ratllant la mala educació i que, en trobar-nos la mirada, reprenguin el seu camí, no sense cert nerviosisme i amb actitud dissimulada. Actuant així, vols pensar que la pròxima vegada que es trobin amb una altra persona “diferent”, segons els seus estàndards, no actuaran de la mateixa manera. Ho fas pel bé comú, et recordes a tu mateix. Però us reconec que no sempre ho faig. Massa sovint, en situacions com aquestes, simplement passo pel seu costat i faig veure que no sento les seves mirades. I és que no sempre tinc la força per voler millorar contínuament aquest món.

Els nens i nenes també troben fascinant la meva “motoreta”, l'assenyalen i demanen als seus pares: “per què va amb aquesta cadira?” o, fins i tot, un que altre diu “jo també vull aquesta moto!“. Situació incòmode per als pares, que de seguida intenten treure el nen del mig, evitant que em continuï assenyalant, respondre'ls-hi fluixet (suposo perquè jo no senti la seva resposta), mentre et demanen disculpes amb els ulls. No em demaneu disculpes ni actueu de forma estranya, ja que els nens són la clau. Si no actuem amb normalitat, i no els expliquem ja de petits que hi ha persones que simplement per moure's no poden fer servir les seves cames i al seu lloc utilitzen eines de tota mena que els ajuden i faciliten la seva vida, i qui diu moure's, diu veure-hi, comunicar-se, o sentir-hi, com esperem que actuïn quan siguin grans davant de tots nosaltres?

Creia que era l'única que m'adonava d'aquestes mirades, fins que un dia una amiga amb qui passejava em va dir amb certa frustració: “És que no notes com et miren?”. Ho noto. Per això espero que tu, lector a qui no conec, hi reflexionis. “Com mires?”. Tot el que vull és que quan caminis, caminis i observis a l'atzar passant pel meu costat.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article