Desallotjar la ciutat. La ciutat de pas


Si seguim amb aquest ritme d'expulsió de les veïnes, ens quedarem sense ciutats. O almenys, ja no seran el que havien estat fins ara. Perquè fins ara, l'imaginari de ciutat, inclou a les veïnes i veïns que hi viuen allà des de fa molt temps i que creen xarxes amb altres persones que han arribat al llarg dels anys.

La crisi habitacional, amb la pujada de preus dels lloguers i l'ocupació de la ciutat per grans inversors immobiliaris, està generant un procés de buidatge dels barris que no es podrà recuperar mai.

Les ciutats habitades només per persones de pas generen espais dels quals ningú no se'n preocupa. Les veïnes amb sentiment de pertinença són les que es reuneixen a les plataformes veïnals per compartir necessitats i solucions, a més de planificar estratègies d'interlocució amb els ajuntaments. Res d'això passa en una ciutat que no et sents teva perquè hi estàs de pas.

Les xarxes de veïns són les que garanteixen ciutats amables on poder viure i no només visitar. Són les úniques que poden garantir que si passa alguna cosa al barri, serà ràpidament detectat i possiblement comunicat a les administracions. Són les úniques que garanteixen que si cal, ens organitzarem per manifestar-nos als carrers i mostrar el nostre desacord amb les polítiques municipals.

Sense xarxa de veïnes, les ciutats i les administracions no tindran amb qui fer cap mena d'interlocució i governaran només per fantasmes, perquè no tindrà qui els reclami una ciutat més càlida i habitable.

I els desallotjaments de les ciutats no són efectes meteorològics. Sinó que hi ha polítiques d'habitatge que faciliten que les persones es vegin obligades a marxar i a deixar pas només a l'especulació immobiliària per fer de la ciutat un aparador on tot es pot vendre i comprar a preus accessibles per privilegiats.

Que no ens enganyin, la llei de l'oferta i la demana no és cap llei universal a la qual hem de deixar pas. Tractant-se de drets fonamentals i de la més clara destrucció de les ciutats, s'hi poden fer polítiques d'habitatge que impedeixin aquesta desertificació de veïnes.

Fa massa temps que dura aquesta situació i massa temps que els partits polítics que governen i alguns que fan d'oposició callen davant aquest desallotjament massiu que deixaran aviat irreconeixibles i inhabitables les ciutats.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maria Vilanova i la Geltrú
1.
Coincideixo amb tot el que es diu en l'article, però matisaria molt l'últim paràgraf. Les administracions, especialment les locals i encara més l'actual equip de govern de l'Ajt Bcn, fa anys que saben, avisen i intenten actuar sobre aquest problema. No és fàcil. Els anys de gran poder de les empreses constructores en aqt estat han afavorit legalment els interessos empresarials i desprotegit l'habitatge com a dret fonamental. Prova del poder romanent: l'arxiu del cas de la venda d'habitatge social a fons voltors per part de la Comunidad de Madrid. No hi ha eines jurídiques ni de gestió pública com en d'altres estats. I el petit volum d'HPO tampoc pot arribar a fer d'estabilitzador de preus de lloguer, com en altres ciutats. La regulació oficial del preu lloguer té efectes secundaris indesitjats (part del lloguer demanat en negre) com passa en altres ciutats europees. L'únic q està clar q ajuda és tenir molt d'HPO i altres formes d'habitatge assequible, incloent el cooperatiu. Però són mesures cares i que comporten temps. Si tots els partits locals s'hi comprometen, i des d'instàncies superiors es dona finançament i no es posen impediments normatius, alguna cosa es podrà fer, amb el temps.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article