Les persones que atenem des dels nostres recursos, siguin en equipaments residencials col·lectius o en altres programes de Sant Joan de Déu Serveis Socials – Barcelona, són diversos, únics i diferents, com són totes les persones sense excepció: cadascú de nosaltres tenim unes capacitats i habilitats diverses així com necessitats o àrees de millora diferents de la resta. Això ens fa ser únics i irrepetibles. Però en essència som éssers relacionals, des de ben petits necessitem estar en contacte amb altres persones i sentir-nos estimats, respectats, recolzats i acompanyats en aquest camí que és la vida.
El sentiment de solitud i a vegades d'aïllament està molt present en les persones que acompanyem cada dia, i aquest buit només s'omple amb disposició, amb mirada atenta, estant disponible... Aquest estar no és gens fàcil de realitzar, ja que l'instrument de relació som nosaltres mateixos. Ser voluntari implica estar al costat de la persona: en definitiva, ser oportunitat per a la persona que tenim al davant.
Caldria però conceptualitzar què vol dir “acompanyar”. Acompanyar és avançar “al costat de”, és compartir un projecte comú i que suposa generar una vinculació centrada en la comprensió i en la confiança. En el nostre dia a dia ens trobem davant de persones que han patit diverses pèrdues, i quan parlem de persones en situació de sense llar no només sumen les conseqüències resultants de les pèrdues materials, sinó també emocionals, socials i de qualitat de vida. Durant aquest procés marcat per aquestes contínues pèrdues, la persona pot veure deteriorada la seva pròpia identitat, la seva essència personal. Així doncs, podem parlar d'una manca de vincles a tots els nivells: el vincle de la persona amb si mateixa, el vincle amb altres persones i amb la resta del món; així com dels altres amb la persona en situació de sense llar.
El procés d'acompanyament té diferents intensitats i passa per diferents moments en funció de les diverses ruptures o barreres que la persona hagi de superar. Així doncs, no hi ha un acompanyament “tipus” o una única manera d'acompanyar. Aquests són únics i personalitzats. Cada persona és diferent i necessita un acompanyament diferent, únic respecte als altres. L'acompanyament que es realitza podria tenir una similitud al que es realitza en l'acompanyament musical que no deixa de ser l'art de tocar juntament amb un solista com a suport en la música que es realitza. Nosaltres donem suport a i sostenim a la persona amb el nostre carisma juandedià perquè ell vagi desenvolupant la melodia que desitgi.
Nosaltres, a través d'aquest acompanyament basat en el respecte, mirant a la persona com a ésser únic i des de la seva integralitat, veient a l'altre com a ésser humà, reconeixent a l'altre la seva humanitat, amb capacitats i habilitats, podem oferir aquest suport i sosteniment. Fins i tot arribem a acompanyar des del nostre estar: el silenci també és una manera d'estar al costat. En moltes ocasions el silenci és una manera d'expressar aquest voler estar amb l'altre, sense necessitat d'explicar o dir res, igual que l'auditori calla quan comença una orquestra a tocar.
Per això és tan important el voluntariat en l'àmbit social, perquè resulta un bàlsam per les persones que atenem cada dia i causa un efecte multiplicador en la societat. Els voluntaris formen part d'aquesta part de la Societat civil i compromesa amb els drets fonamentals i humans i en l'atenció a les persones més vulnerables.
El paper del voluntariat en les entitats socials és transformador quan és capaç de sensibilitzar i trencar estereotips, i és agent d'oportunitats per a les persones que atenem, estant al seu costat.
En els centres els podem veure realitzant diferents accions com petant la xerradeta en les sales d'estar, jugant al ping-pong o a escacs, participant com un més en les reunions de residents, en les celebracions d'aniversaris o en el teatre, realitzant activitats com el de suport a l'alfabetització, acollint als nous residents, passejant pel barri o fent un acompanyament al metge, formant part de les diferents comissions que organitza l'entitat, sensibilitzant en escoles, desenvolupant algun servei complementari com pot ser assessorant jurídicament o fent un assaig d'entrevista laboral... hi ha molt més... ho constatem en el nostre dia a dia!
D'altra banda, hi ha altres voluntaris que no es veuen “tant a simple vista” però que són igual d'importants, perquè assumeixen tasques d'acompanyament no tan visibles, com són, per exemple, aquelles voluntàries incansables i sempre somrients que arriben ben d'hora als centres per organitzar la roba, o d'altres que fan les compres, amunt i avall pels carrers de la ciutat, o els que estan en el menjador servint els diferents àpats del dia.
El voluntariat és imprescindible i m'és difícil concebre l'atenció professional en les entitats social sense comptar amb l'atenció voluntària o viceversa. Els professionals i voluntaris són totalment complementaris en la tasca d'acompanyament a les persones més vulnerables perquè compartim el mateix horitzó, encara que les eines i els recursos que tenim a l'abast són diferents; podem dir que els camins són diferents però ens uneix la mateixa missió.
Per últim, només queda agrair-vos, a vosaltres voluntaris, la vostra implicació per a fer d'aquest món un lloc més amable per viure-hi, on tothom pugui tenir un espai exercint els valors que ens defineixen com a persones.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari