Amb els abusos no hi ha excusa

S'estima que un de cada cinc infants pateix o patirà violència sexual abans de complir els 18 anys i que només es denuncien el 15% dels casos. Segons l'informe “Ojos que no quieren ver” publicat per Save The Children, l'any 2017 se'n van denunciar 3.000. D'aquests 3.000 casos denunciats, només el 30% arriben a judici (Save the Children, 2017). I això no significa que es tracti de denúncies falses, sinó que no passen la fase d'instrucció perquè la majoria de casos es basen en la declaració de l'infant com a única o principal prova per presentar càrrecs.

Així doncs, tenim un nombre indecent d'infants que no saben o no poden explicar el seu problema. Sabem que molt pocs dels que ho han patit ho expliquen i sostenen el relat essent capaços de tirar endavant amb la denúncia (molts, arribat aquest moment es retracten per por, doncs en 6 de cada 10 casos, l'agressor és un familiar o algú amb un vincle molt proper a la família). També sabem que dels que aconsegueixen superar el procés de denúncia, només el 30% arribaran a judici. Potser hauran aconseguit que els cregui la seva família o entorn proper, però no aconseguiran la credibilitat suficient per incidir en la suposada “innocència” del seu agressor. Si ho traduïm en xifres, això implica que, d'uns aproximadament 20.000 abusos comesos, es denuncien al voltant de 3.000 i només 300 acabaran en condemna.

Coneixem possibles solucions i tenim formes de fer que això canviï. No obstant això, ens manquen molts recursos i també la implicació i la valentia per posar en marxa accions per lluitar contra la violència sexual infantil. Fa molt poc hem posat en marxa a Catalunya un nou recurs, “Prevensi”, amb un grup de persones expertes molt determinades per a avançar en aquest camp, i amb recursos per a donar atenció específica. Hi estem compromesos Intress, la Fundació IRES i l'Institut de Psicologia Forense.

Sabem que cal fer més pedagogia i explicar què és la violència sexual contra els infants i els adolescents perquè l'entorn proper sàpiga identificar-ho i no minimitzi o interpreti aquest tipus de conductes com uns fets “normals”, com a mostres d'afecte o com a jocs, perquè no ho són.

Sabem que els infants i els adolescents que han patit abusos sexuals necessiten tenir l'espai per explicar-ho. Un espai de credibilitat i seguretat. També cal que l'entorn estigui atent i que no ho justifiqui més amb excuses. Que el procediment judicial no es basi únicament amb el relat del nen o la nena, fent-los circular per un món i un llenguatge que desconeixen i que els atemoreix o obligant-los a explicar els fets de forma repetitiva (almenys 4 cops de mitja). Que la presumpció d'innocència no impedeixi afrontar el problema amb la víctima. Que no es qüestioni a l'infant o l'adolescent posant en dubte la seva credibilitat davant tothom durant el judici oral.

A l'informe “Ojos que no quieren ver” de Save the Children es menciona, per exemple, que a les escoles només es denuncia el 15% dels casos coneguts. Aquesta és la xifra avaluada a les escoles... però i a les famílies?, i als clubs esportius? I als esplais? I a les acadèmies d'idiomes? I a les escoles de música?...

En moltes ocasions, l'entorn proper de la persona que comet els abusos té alguna sospita o sap més del que vol, però tampoc actua. Deixem de justificar-les i mirem de cara el problema. Encara que faci mal.

I per últim, també sabem que cal que les persones que senten atracció per un infant sàpiguen on demanar ajuda per no traspassar la línia i cometre un abús. Cal que disposem de recursos que els puguin proporcionar les eines i estratègies més adequades per a manegar aquesta atracció i no fer mal. Perquè també busquen excuses per exercir la violència sexual contra els infants.

Algú dirà que també podríem tancar-los per sempre, però això només seria possible amb els que siguin condemnats (que són una mínima part) i, en tot cas, el mal ja estarà fet. Com a societat civilitzada i madura, necessitem i ens convé intervenir amb ells molt abans que abusin, perquè això evitarà noves víctimes. Ens cal apostar per la prevenció primària, adreçada a tota la població i a donar a conèixer el fenomen, la secundària, especialitzant-nos per evitar la comissió de l'abús i la terciària, tractant-los perquè no reincideixin. Perquè està demostrat que un augment de les penes de presó no dissuadeix als agressors de cometre el delicte.

Així mateix, ens cal que els professionals de l'educació, del lleure, de l'àmbit esportiu, els professionals del camp social, els del camp sanitari... Tots els que treballem amb infants, deixem de posar-nos excuses i actuem davant una situació de sospita. Els professionals de l'àmbit policial, de la família, de la medicina, de l'execució penal i dels jutjats, han de deixar de justificar-se i crear espais on la víctima pugui ser escoltada i creguda. Alhora, han de poder escoltar també el relat de l'agressor en clau d'ajuda: així potser es decidirà a demanar-la.

I els pedòfils han de poder deixar de posar-se excuses i buscar ajuda professional, perquè la pedofília és un trastorn crònic que s'ha d'aprendre a gestionar. Perquè no saber fer-ho, travessar la línia i cometre un abús sexual, té conseqüències devastadores per a l'infant.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article