Des de la gàbia cap a un futur incert

En situacions excepcionals, respostes excepcionals. No cal dir que la situació d’emergència sanitària i les mesures de confinament aplicades ens han fet canviar tots els nostres hàbits de vida, des de les rutines més senzilles fins a la simplificació de les nostres relacions interpersonals.

Crec que en poques setmanes hem sigut capaços de descobrir, més aviat de descobrir-nos, des de les nostres limitacions i capacitats. De fet, estem vivint en una gàbia que ens té encotillats, que no ens permet moure’ns lliurement al nostre aire i que ens condiciona en tots els sentits.

Estem vivint situacions de ràbia i impotència. La pèrdua de moltes vides humanes, de vegades molt properes, i sense la possibilitat de l’acomiadament ni d’elaborar el dol, la pèrdua de llocs de treball, el tancament d’empreses, l’atur de les persones autònomes, la impossibilitat de poder pagar l’habitatge o els serveis més bàsics, la manca de suport fiscal per part dels governs cap als seus ciutadans que han posat al descobert que els importa molt més l’economia que la ciutadania... Són situacions impensables fa un mes, però que s’han imposat de manera fulminant. Aquesta manca de recursos de protecció en el nostre entorn més immediat, en ple segle XXI i quan pensàvem que vivíem en una societat infal·lible, ens han fet aterrar a la realitat i han tirat per terra els aires de grandesa dels països més desenvolupats. Dels països en vies de desenvolupament, ara ni en parlem...

Per altra banda, el fet d’estar tancats en un espai reduït (molts, a casa nostra, però moltes altres persones i famílies, només en una habitació de relloguer o en un infrahabitatge), o d’altres que estan vivint al carrer, ens ha fet plantejar-nos fins i tot què deuen estar vivint o com deuen estar vivint aquelles persones que es troben tancades a la presó, salvant totes les diferències, però confrontant-nos amb una privació de llibertat forçosa que no havíem d’afrontar fa pocs dies.

Però també hem après coses rellevants i positives. Hem après a adaptar-nos de manera molt ràpida a una nova vida. De fet, no hem tingut ni un dia de mentalització prèvia perquè el confinament va venir d’un dia per l’altre. Realment, la capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. També hem descobert les grans capacitats de les noves tecnologies que ens permeten treballar des de casa, comunicar-nos per videoconferència amb les nostres persones estimades i, fins i tot, descobrir fins a quin punt arribem a estimar a les persones amb les quals convivim en el nostre dia a dia sense donar-li massa importància. Trobem a faltar una abraçada, un petó, un somriure en directe, un cop a l’esquena d’ànim... de totes aquelles persones a les quals ara només podem veure a través d’una pantalla de mòbil.

En tot cas, aquesta situació de confinament acabarà, esperem que més aviat que tard, però el que haurem d’afrontar de veritat és el món que ens quedarà d’aquí a poques setmanes. Ben segur que les situacions de patiment, de vulneració de drets, de pèrdues irrecuperables s’hauran multiplicat de manera exponencial. Per tant, ens hem de preparar per afrontar una situació molt dura, molt més dura que la mateixa crisi de pandèmia. Ens hem de preparar per donar el millor de nosaltres mateixos, de la nostra solidaritat i generositat, de les nostres capacitats sumatòries, per construir una nova societat on es prioritzi a les persones per sobre dels diners. El repte és enorme, però espero que hàgim après dels errors comesos i que el futur sigui molt diferent del present i del passat. Aquestes crisis, aquestes catàstrofes, ens han de servir per créixer en tots els sentits i en cap cas podem oblidar-nos d’on venim i cap a on volem anar.