Rancor i família


Són temps difícils. Són temps de reflexionar. De fer, de pensar. Temps de gent que es deixa la pell per inflar de vida als vius que lluiten per recuperar allò que els hi han tret. Són moments de solidaritat, de quedar-se a casa, d’ajudar-nos. Són moments que ens fan replantejar les maneres de relacionar-nos amb els altres. Són temps de pors, d’inseguretats, de veure a l’altre per mitjà d’una pantalla, però desitjant veure’l a prop, tocar-lo, fer-li una abraçada que, ara, no pots fer-li. Són temps de deixar-se cuidar, d’escoltar i d’acompanyar-se. Són temps de professions invisibles, de certificats “essencials”, de donar als altres el millor que sabem i que pot ajudar a fer que el temps passi més de pressa, més com abans. Temps de suport social i de necessitat de reconeixement d’aquelles persones que es deixen la pell en cada acció, en cada passa, en cada paraula, en cada proposta i en cada por. Són moments que, estic segur, ens han de fer millors, entre nosaltres i amb el món que ens envolta.

Però també són moments de rancor, d’angúnia i de decepció. Moments que ens mostren que, encara que una majoria s’ha aturat, n’hi ha d’altres que segueixen igual. Segueixen en les seves lluites en cerca de raons que els afavoreixin, de necessitat de titulars, de tirar pilotes fora. Temps d’oblidar-se, un altre cop, de les persones, de les famílies i, en aquest cas, dels infants acollits en el si de famílies valentes que un dia, per la raó que sigui, van decidir compartir el més preuat que tenien: la seva intimitat. Una intimitat donada a un desconegut que va iniciar un idil·li sense rumb, però amb la seguretat que donen les aventures que valen la pena viure, almenys, un cop en la vida —o que marquen tota una vida.

A finals de febrer, un grup nombrós de famílies d’acollida d’una ICIF de L'Hospitalet de Llobregat va rebre als seus correus personals una carta de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), on s’explicava que la citada ICIF deixava de fer les seves funcions d’acolliment amb l’ICAA per una “sentència ferma del Tribunal Suprem en el cas d’un acolliment el 2013 (....)”. Ho justificaven tot amb l’article 7 del Decret 337/1995 de 28 de desembre. En aquesta carta, se’ns convidava a les famílies a trucar a un telèfon per aclarir tot el que es necessités, i també ens deien que ells, com a institució, es posarien en contacte amb les famílies.

Aquí, a la majoria de famílies, ens va sorgir un dubte: per què érem avisats per l’ICAA i no per l’entitat que ens portava d’un tema tan important? Quina imatge ens volien donar de la ICIF que, a alguns de nosaltres, ens havia canviat la vida en els últims mesos o en els últims anys? I per què es feia individualment a cada família, donant la informació per correu o telefònicament? Per què la ICIF es va assabentar d’aquest correu i d'aquesta manera de fer a posteriori i per una allau de trucades i missatges de les famílies als seus referents? Què estava passant perquè l’administració actués d’aquesta manera amb les famílies, l’entitat que fins llavor les havia representat —a elles i als infants que tenen a càrrec seu? I com era possible, tal com posaven a la carta, que ja tinguéssin dues entitats que es repartirien el personal i els diferents referents dels infants acollits?

Un dia després, les famílies vam rebre un altre correu, on la ICIF ens convocava a una reunió conjunta per aclarir el tema i donar la seva visió sobre allò que estava passant i que no entenia ningú. Aquesta acció conjunta per part de l’entitat no hauria estat més correcte de fer per part de l’administració i de l’ICAA? No és això una manera de ser directes, francs i no perdre’s en interpretacions individuals i subjectives sobre la manera d’actuar de l’ICAA? En la reunió, les famílies van parlar de cartes i trucades, altres només de cartes o trucades i unes altres de “No he recibido nada”. Com era possible tot això per part de l’administració encarregada de protegir als infants desprotegits, als invisibles que no veu ningú, i a les famílies que acompanyen, de la millor manera possible, a aquests infants, ajudant-los a créixer emocionalment i social? Famílies valentes, úniques, plenes de somnis, que lluiten i creuen que un altre món és possible. Famílies que ajuden, amb la seva força i la seva voluntat, a donar una altra oportunitat a nens i nenes que, si no fos per elles i per les ICIF, es passarien la major part de la seva vida institucionalitzats en centres. Com era possible que la institució que dedica el seu temps i diners a organitzar la campanya de famílies d’acollida, la Setmana de l’Acolliment, no fos directa ni amb l’entitat que la representava ni amb les famílies per intentar aclarir aquest tema? Com era possible que l’ICAA no ens fes, a les famílies, una bona acollida, i ens tractés com si fóssim un més del seu funcionariat, només uns cognoms, unes dades bancàries i les inicials d’un infant amb un nom i dos cognoms? Com és possible que no pensessin en les famílies acollidores, ànima del seu programa i de la seva Setmana de l’Acolliment, plena d’actes i titulars als mitjans de comunicació? Com és possible? Jo encara no ho entenc.

De la reunió, van sorgir diferents idees i propostes: la principal, enviar unes cartes per famílies, expressant el nostre desacord amb la mesura i demanant una explicació conjunta de les raons per les quals es deixava de confiar amb la ICIF. Per altra banda, s’intentaria aconseguir en l’àmbit legal una cautelar. Les famílies vam enviar les cartes, quan vam poder, però no hem rebut cap mena de resposta, ni positiva ni negativa, sobre la possibilitat de fer una reunió conjunta per obtenir la mateixa explicació al màxim nombre de famílies i poder mostrar el nostre desacord com a famílies. Per què? Encara ens preguntem per què no ens poden dir res de manera conjunta, defensar la seva proposta i escoltar a les famílies.

Suposo que són temps difícils, de decisions difícils, i els petits detalls, com cuidar a les famílies que et cuiden i salven un programa, ara no són prioritaris. Suposo que el temps ens porta a donar importància a la vida d’altres, però no d’aquells que et fan treure pit sobre la solidaritat d’un país, que t’omplen parcs temàtics i que et permeten parlar de la valentia de les famílies i la seva força. Per què no tenir el detall d’escoltar-les, de poder dir allò que encara estan esperant i que no se'ls ha respost? Per què la solució és —i estic resumint molt—: “No us preocupeu, perquè els referents seran els mateixos, però anireu a dues entitats noves”. Això és, realment, el més important per a les famílies que enceten un procés de validació, dur, de retorn a la seva fragilitat personal, a la seva motxilla, a la seva història, i que els donarà l’“etiqueta” de validesa per poder acollir a un infant? Per, després del procés realitzat, acceptar —sense sentir-se escoltat— que anirem “a dues entitats noves, però els referents dels infants acollits seguiran sent els mateixos”? De veritat que només creieu que som uns simples funcionaris del vostre sistema, uns simples “guardadors” dels vostres infants? Oficialment som “guardadors”, però emocionalment i social som alguna cosa més. I és en aquest paper social i emocional on tenim la força perquè aquests infants puguin créixer, en una segona oportunitat, dins d’aquest món que ens envolta. I en aquest punt és on poseu, justament, la força en el vostre programa sobre acolliments... Per què no ens tracteu, llavors, com la peça que som, i ens contesteu i assumiu que no s’estan fent bé les coses? Per què?

Avui, abans de sortir de casa cap a la meva professió essencial, amb el meu certificat essencial, hem rebut la notícia de quines seran les noves entitats que ens acolliran a nosaltres, als referents, als nostres fills... i la decepció ha anat creixent. Primer, un correu confirmant el nom d’una entitat, després les referents contestant les nostres preguntes, però comentant el nom d’una entitat diferent i, finalment, de nou, un altre correu assumint l’error de la primera carta... No em sembla just. No em sembla ètic i no em sembla professional que no s’escolti les famílies, les persones.

Fa temps que les administracions es creuen amb el poder de tractar a les persones com a “cromos” d’intercanvi d’un àlbum que es mou segons els “cromos” que li falten i el cost d’allò que li falta per tancar-ho. No som CROMOS. No som FUNCIONARIS. Som PERSONES. Som FAMÍLIES que creuen en un programa, en uns infants i en la força de l’amor incondicional, en el procés que aconsegueix el vincle, en la seva màgia. No som famílies que es moguin per l’interès, sigui quin sigui. Som famílies, simples famílies que un dia van decidir ser generoses amb la societat que les envolta i van obrir la seva intimitat a un petit desconegut. No pot ser que ara se’ns tracti així i no puguem ser escoltades i que la nostra única opció sigui només acceptar allò que altres han decidit en un despatx, d’esquena a la realitat més essencial, que no és la de l’entitat que perdem, sinó la de les famílies que la componen. I aquest fet em sembla lleig, poc ètic i poc professional per part dels protectors del programa, per part d’aquells que ara ens diuen que hem de ser solidaris i quedar-nos a casa, que abans ens convocàvem a manifestacions per la llibertat per un vot democràtic i, que, en definitiva, utilitzaven les persones com a instruments per obtenir allò que volien aconseguir, com ho han volgut fer ara.

Realment pensen en els nostres infants? En nosaltres com a famílies? Cada vegada crec més que no. Que aquest moviment s’ha fet en contra d’una entitat i no per a una sentència dictada el 2013. Cada cop estic més segur que es torna a utilitzar el bé dels infants desprotegits, invisibles, per aconseguir allò que l’administració i el poder vol, que és no pensar en el benestar dels infants, sinó en el benestar dels adults que es creuen que, en la seva situació de poder, poden fer allò que vulguin, sense donar la cara, sense donar explicacions, com si no fos necessari fer-ho. Com si una simple sentència ja els validés per fer allò que tenen pensat al cap i tancar l’àlbum de “cromos” definitivament. Realment és necessari una administració així, un món així, on es recorden de les persones per l’interès, i no per allò que aporten en el dia a dia, en allò que transformen cada segon, cada moment del dia? Ens poden tractar només com a moneda de canvi i quedar-se tranquils, simplement perquè els referents seguiran sent els mateixos?

VULL resoldre dubtes. VULL que m’aclareixin què està passant i que ha passat? VULL que m’escoltin. VULL sentir-me acompanyat i escoltat. VULL dir la meva. VULL veure quina és la solidaritat de què tant parlen cap enfora i que ens diuen que hem de tenir. VULL tornar allà on estava, amb la ICIF que em va valorar i em va validar. VULL estar allà perquè comparteixo criteri, familiaritat i formes de fer. No vull sentir-me jutjat en un lloc nou, em coneguin o no. VULL que el camí cap a la decisió sigui més just, igualitari i més ètic. VULL pensar que, realment, es pot fer un nou món amb relacions més justes, professionals i horitzontals. VULL sentir que se’m valora allò que faig com a família i que se m’escolta. No vull sentir-me com un “cromo”, com una eina d’intercanvi o com els cognoms que omplen les dades quantitatives d’un programa social. VULL poder decidir, sentint-me escoltat. AIXÒ ÉS EL QUE VULL. Perquè així ens hem sentit totes les famílies que hem format part, formem part i esperem continuant sent una part important de la Fundació Concepció Juvanteny.

 

Un grup de 60 famílies de la Fundació Concepció Juvanteny ha iniciat una recollida de signatures per tal que l’entitat no hagi de tancar i se’n pugui seguir fent càrrec de l’acompanyament a les famílies d’acollida de desenes d’infants.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mónica Riera Barcelona
1.

Jo soc una de aquestes familias i m , han canviat la Fundació i el referent
http://chng.it/YGVXvbnH

  • 0
  • 0

Comenta aquest article