Pandèmia social

Des de fa ja més d'un mes ens trobem en alerta sanitària. És molta la informació que tenim respecte a la incidència en la salut del Covid-19 i, sobretot, de la seva capacitat de saturar el nostre malmès sistema sanitari. La lluita dels i de les professionals de la salut és, sense cap mena de dubte, un exemple que cal aplaudir.

Però, sense voler minimitzar la gravetat de la situació sanitària, no podem deixar de banda la conseqüent emergència social que està generant. És evident que la principal prioritat en aquests moments és salvar vides, però cal assenyalar el risc que suposa haver de fer-ho a costa de deixar de banda l'emergència social. També entrarem, si no ho estem ja, en una emergència econòmica, però en l'ordre de les prioritats cal posar evidentment la vida, però també les condicions de vida. Si no ens conscienciem d'això, el mal que el virus farà a la nostra societat s'allargarà més enllà de la salut.

La pandèmia ens ha agafat en un moment de recuperació econòmica incipient, però al mateix temps (o potser per això) la precarietat i la desigualtat són enormes. En un món tan desigual, algú creu que totes i tots podem sobreviure amb garanties a un confinament que, malauradament, sembla que va per molt més llarg? Sembla que, un cop superat (qui pugui), el virus no deixa seqüeles físiques, però aquesta pandèmia sí que ens deixarà seqüeles, i molt greus, en l'àmbit social, psicològic i emocional.

Els danys col·laterals de la malaltia estan sent ja, ara mateix, d'una gravetat i magnitud dramàtica que cal fer evident. La lògica del confinament, necessària per poder tallar els contagis, està generant també situacions de gran crueltat i duresa. Es tracta de situacions reals que tenim el deure d'explicar perquè ens fem conscients de la gravetat de la situació.

Ens trobem que moltes persones estan morint soles als hospitals. Les seves famílies, completament abatudes per no poder acomiadar-se dels seus ni tant sol mínimament, hauran de patir dols traumàtics. Tenim també infants i adolescents que s'han quedat sols en els domicilis perquè el seu cuidador adult ha estat traslladat a un centre hospitalari per Covid-19, deixant-los sols sense cap adult per ajudar-los i acompanyar-los. En molts casos alguns han hagut de demanar l'alta voluntària per no deixar desemparats als seus fills i filles.

Treballadores familiars que, en haver-se contagiat per treballar més hores que mai i sense protecció, han hagut de deixar d'atendre a gent gran i vulnerable sense possibilitat de ser substituïdes. Persones amb discapacitat o dependents que ja no tenen el seu cuidador i queden soles. Famílies que perden l'única font dels seus ingressos i, després de tres setmanes, ja no tenen res a la nevera. Els nens ja manifesten passar gana (i no els ha arribat cap targeta moneder perquè no eren usuaris del menjador de la seva escola)...

Aquestes situacions generaran seqüeles que s'agreujaran com més s'allargui el confinament ique el retorn a la “normalitat” tampoc farà desaparèixer. Per tot això cal començar a declarar que l'estat d'emergència sanitària és també un estat d'emergència social. En conseqüència, és imprescindible que, qui tingui responsabilitats, posi en marxa els mitjans urgents necessaris per assegurar que ningú quedi desemparat en situacions vulnerables.

Tenir salut orgànica però no poder menjar, o tenir salut orgànica però caure en una depressió per un dol traumàtic, o tenir salut orgànica però no poder ser atès dignament com a persona depenent i vulnerable són contrasentits que no ens podem permetre com a societat.