Escrivim en els marges. L’animació sociocultual com a vacuna

Et dirigeixes al mercat del teu barri. Quan vas baixant per les escales (perquè fer ús de l'ascensor és arriscat) ja et vas posant en tensió. Arribes i et poses a la cua, a dos metres, això sí, de qualsevol persona. Intentes ser disciplinat i muntar una esfera mental al voltant teu de dos metres on ningú estigui. Missió impossible. Més tensió. Un treballador reflector del mercat et diu que et col·loquis més a l'esquerra que per aquí passa gent... Ho fas agraint-li la feina. Vaja, doncs no estava tan ben col·locat. Tensió afegida. Ve un altre treballador, et diu que no estiguis tan prop d'un nen que s'havia posat al teu costat i no t'havies adonat, absort en la teva bombolla mental. Comences a ser conscient que no estàs fent bé les coses. De sobte una noia gira i s'apropa davant teu, els dos ens espantem. Déu meu!, estem molt a prop. Els dos fem un salt enrere, però llavors les persones que estaven darrere s'espanten i així, com un efecte dominó, observes les conseqüències dels teus actes.

Mires el mòbil, intentant passar desapercebut, veus en un vídeo com un veí insulta greument a la seva veïna que se li ha ocorregut sortir a córrer, quan mai havia sortit abans. Aquest veí inquisidor jutja instantàniament a aquesta corredora principiant, la tira als lleons vociferant des de la seva finestra. La pobra, tremolant, es trontolla carrer a baix. Veus un altre vídeo, un policia a Nova York li dóna una pallissa a un negre per estar molt prop d'una noia. Una altra noia amb la bandera ianqui a l'esquena diu que si algú ha de morir pel virus, que així sigui, cadascun té la força que té, però l'economia no hauria de parar. Déu meu ! Era millor no haver mirat el mòbil. Tornes al mercat i a la cua quan un llampec et recorre la medul·la espinal en adonar-te que no portes la màscara. Que amb tanta videoconferència i tant d'embolic amb els nens se t'ha oblidat a casa. El nivell d'irresponsabilitat puja fins al de l'autoretret torturant. Si més no, puc somriure als que estan aquí, tot i que no sé si em responen amb un somriure, tal com van d'emboçats en els seus FP2.

Estem sumits en una societat binària, de blancs i negres, on passem del negacionisme assassí de Trump o Bolsonaro a la neurosi dels que jutgen als altres per posar-nos a tots en perill. Ens cal observar i analitzar els matisos, els escenaris no il·luminats pels mass media que poden mostrar reflexions i inclús preguntes que ens ajudin a comprendre la nostra realitat. Un d'aquests espais és l'animació sociocultural, entenent-la com una possible vacuna.

L'animació sociocultural ens ha ensenyat a ser crítics i saber realitzar preguntes pertinents. Ens ensenya a escriure en els marges dels discursos mainstream de les xarxes que ofeguen la informació:

  • S'ha parlat de per què es materialitza una pandèmia així, més enllà del lloc i les seves implicacions polítiques?
  • És tan imprescindible i saludable l'aïllament social obligatori?
  • Qui suportarà pitjor aquests escenaris, en pisos precaritzats, amuntegats, sense un ingrés estable?
  • Si hem estat capaços de parar el món per aquesta alarma sanitària, per què no fer el mateix amb altres alarmes mundials com la mediambiental, o la del sobre creixement, la de la fam, la de la violència contra la dona...?

Aquesta situació ens planteja el diàleg al voltant de si preval la individualitat o la cooperació, si pot sortir el millor o el pitjor de nosaltres. El fet de no tenir control perquè vivim en entorns VUCA (Volàtils Incerts Complexos i Ambigus) ens porta a agafar-nos a qualsevol resposta que ens donin encara que ens privi de llibertats i drets. Ens falta parar-nos, parlar, emocionar-nos... L'emoció ens uneix a l'altre, ens converteix en éssers que vivim en un mateix moment i lloc, que compartim idees i maneres de fer. Yuval Harari plantejava fa poc la següent pregunta: Viatjarem per la senda de la desunió o prendrem el camí de la solidaritat mundial?

Pensem que l'animació ha tingut i té com a missió aquesta solidaritat universal, apropant la cultura, apostant per les persones com a creadores de cultura, considerant que les persones són ciutadanes del món, treballant des de la comunitat, generant vincle i emoció... És així com ens convertim en universals. Freire deia “Com més arrelat estic en la meva localitat, tantes més possibilitats tinc d'esplaiar-me, de sentir-me ciutadà del món”.

Així doncs, en aquesta situació en la qual necessitem fer comunitat per tal de reflexionar i emocionar-nos, i així donar respostes universals i solidàries, potser és important comptar amb agents locals (animadors i animadores) que ens ajudin a trobar-nos, a participar i sobretot a emocionar-nos. El que jo he descobert de l'animació és que et connecta amb l'altre però aquest altre desconegut, al qual mai havies vist abans. El control no ens deixa alliberar-nos i mirar a l'altre com algú que té els mateixos drets que nosaltres sent diferent. Quan descobreixes a l'altre et descobreixes a tu també i ets capaç de comprendre i actuar d'una manera més universal.

S'apropa un moment de lluita, on s'obren oportunitats i espais, on es poden confrontar sistemes, on l'educació està clarament assenyalada. Toca repensar l'educació, per a no caure en una excessiva directivitat, en un alarmant protagonisme dels equips professionals, per tal de no generar reproducció de continguts sinó producció de nous marcs d'aprenentatge. Perquè es permetin realitzar preguntes molestes. En aquest sentit necessitem més animació sociocultural que mai.

Més animació sociocultural per a seguir vinculats amb la cultura, amb l'expressió humana, amb l'accés i producció de les arts, i sobretot, per a continuar vinculant-nos amb l'emoció de trobar-se amb un altre ésser humà, per a ser reconeguts com a persones, justament. Més animació sociocultural per a garantir un trànsit i un desenvolupament comunitari, per a acompanyar i donar opcions als més joves, ara com ara un col·lectiu clarament en risc. Més animació per donar suport a les xarxes de solidaritat ciutadanes que han nascut en aquest confinament des de molts barris. Necessitem més lleure educatiu, més joc... Necessitem, en definitiva, animar la nostra ànima angoixada.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article