De la distància social a la distància mental

De la desescalada prudent a la desescalada sobtada, confiant en el sentit comú del personal, en la responsabilitat individual. Tot, malgrat la poca tradició sobre el bé comú o el ser responsable. Es parla i diserta sobre l’època post-Covid, i NO estem al “post” sinó al bell mig. Sembla que aquesta part de les reflexions raonables que ens arriben (també n’hi ha d’assenyades) no pugen fins a la massa cerebral.

La percepció que m’arriba de la ciutadania més propera és la de més incertesa, més confusió, més por al relaxament o més relaxament enfront de la por. Ambdues posicions, a mesurar segons aplicació concreta, entorn particular i mesura adient de reaccions. Allò de les dosis i que massa és malaltís, però massa poc pot ser letal.

Els grans mitjans i les administracions, amb un ventall divers, tot i que sospitosament coincident, ens situen davant una dualitat perversa: morir d’infecció o morir de fam? El discurs s’ha anat amollant a una velocitat culpable cap a una nova resignació. Avui serà juliol i s’obriran fronteres i aeroports. Les mesures seran tòpiques a cada lloc i el problema serà típic d’una pandèmia. Greu risc de no arribar o passar-se de frenada. El mantra de la vareta màgica de la col·laboració publicoprivada en serveis públics, la que aporta lucres onerosos i sense risc per al sector mercantil, reprèn sense autocrítica i com a renovada panacea-miracle del mal que ens parasita.

Mentrestant, la salut col·lectiva tremolant. Els negocis? Els menys edificants, els menys útils i els menys socials. Gràcies a l’acció dels governs, amb especial intensitat autonòmica. Entre les moltes assignatures pendents, quan amaini una mica l’extremitud, haurem de fer recompte exhaustiu i documentat dels enormes beneficis que els més desaprensius-brutals-impunes han fet aquests mesos; i que ja es preparen pel temps que ve. No obro llista per no esgotar paper ni sensibilitats. Potser amb la història de Ferrovial queda ja il·lustrat el mecanisme patològic.

En aquest context, les fins ahir exigents administracions autonòmiques amb competències transferides (amb independència del grau d’incompetència exhibida) avui deixen a les nostres mans la cura i la prevenció d’autoprotecció enfront del miasma. D’aquí, doncs, que us proposi d’actuar amb distància mental, a més de social, perquè no és responsable fiar, ara, la solidaritat, el bon sentit, l’autodisciplina, l’empatia al des/criteri d’irresponsables perillosos que creuen que aquesta comèdia no va amb ells, que es pensen immunes al coronavirus, i que són infectats crònics d’estultícia, d'ignorància i d'agressivitat. Aquí, els disbarats dels uns els paguem tots.

Construint, reconstruint, desconstruint... què i per a qui? Tothom en parla i aboca les conclusions al seu calaix o interès. Ho vaig haver de constatar a la dita Comisión de Reconstrucción al Congreso, i ara, veient a on ens volen dur, ni que la pinti de saviesa Ramón y Cajal.  És el moment àlgid per al curt i mitjà termini. Insistiré, com tantes veus assenyades, que “pinten bastos”, que la gravetat del que s’acosta és descomunal, aquest cop sí “històrica”, en tot allò fonamental, com la salut i la sanitat, l’educació, els serveis socials, la dependència, l’organització social, el treball i les condicions de treball, l’economia, el medi ambient, la cultura, el FUTUR.

I ens comprometíem en temps d’aplaudiments a superar com fos la tragèdia entomada sense repetir mai més aquells horrors que ens havien dut fins a allà. Ens conjuràvem d’alguna manera a la defensa blindada de la sanitat pública i dels serveis de cura i assistència públiques. A recuperar tot allò que ens havien pres, “externalitzat”, mercantilitzat, privatitzat. Doncs bé, ARA ÉS EL MOMENT de complir els compromisos. El que no aconseguim ARA serà postergat i enterrat per molts mesos, i potser anys. 

I acabant pel principi: ens arriba un rosari de males notícies en sanitat i atenció primària a cavall del trinomi deixadesa crònica + pandèmia + vacances del personal (justes i necessàries més que mai). INSUPORTABLE!

Ja sé que corre que cauran aviat les eleccions autonòmiques, aquelles que de tan anunciades fan somriure i ens han immunitzat. I que en els programes electorals tothom, dic TOTHOM, hi dedicarà uns quants paràgrafs i alguns eslògans al tema de la Covid-19 i la sanitat. Ja us adverteixo que, quan els llegiu, us sorprendrà la similitud, quasi calcada, del fons del discurs, cosa increïble o impossible en formacions polítiques suposadament antagòniques. Però el paper ho aguanta tot i els think tanks dels aparells electorals són experts a maquillar i justificar les polítiques que s’estan perpetrant a present amb promeses de redempció a futur pròxim. Si manen ells, seguiran manant els mateixos.

Hi ha centenars de qüestions urgents a tractar, encarar, entomar, corregir, resoldre, i estic cenyint-me a l’àmbit de la salut. Tanmateix, deixeu-me situar-ne una que resulta la paradoxa del sofisma mentider: l’amor declarat a l’atenció primària que tots diuen professar i com estan desballestant les runes del sistema públic de salut a partir de la destrucció, justament, de l’assistència primera i nuclear que és la primària.

CAP tancats, urgències eliminades, visites postergades o sine die, cites anul·lades, parada assistencial amb atencions en línia-telefòniques dissuasives a tall de filtre per no anar als serveis de proximitat que queden oberts. La reactivada cançó repetida de les meravelles de la modernitat tele-mèdica i d’eliminar les visites presencials. Enfront de “l’estocada” final, ara, DEMPEUS!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article