Les certeses inevitables, quan tot és incertesa

L'ofici d'escriure s'ha tornat fràgil i més provisional que mai. Moltes de les reflexions “expertes” d'aquests darreres mesos han quedat, molt d'hora, en no res. Els “escriptors” no sempre hem tingut cura a fer previsions. No advertíem que el text tan sols era un llistat de desitjos. Hem caigut sovint en l'omnipotència d'anar prescrivint tot allò que els pròxims mesos s'hauria de fer.

Però, més enllà de la lletra escrita, els darrers han estat mesos intensos de reflexions i pràctiques professionals, de recerca de noves formes per continuar sent professionals útils al costat de les persones que necessitaven la nostra presència i no podien entendre de confinaments i separacions. Poques vegades els textos divulgats han donat fe que la vida seguia, les necessitats augmentaven, els recursos minvaven, i molts professionals de l'atenció social, educativa, terapèutica construïen noves formes d'actuar, superant tota mena de “protocols” i “mascaretes”. Sovint, han estat mesos en els quals la bondat professional ha quedat sota el silenci.

I, ara, quan voldríem pensar en vacances però tenim por de pensar en com serà el setembre, quan fins i tot el descans és incert, tinc la sensació que necessitem la petita provisionalitat d'un text escrit. Un text que no converteixi la provisionalitat en oblit i no descrigui el futur en penombra com un caos sense llums. Així que he tornat a l'ofici i he escrit aquest text, de final de curs, per recuperar allò que queda del que aquests mesos hem fet i tot allò que, vinguin com vinguin les crisis, no podrem deixar de fer.

Per molt que cada nou dia els professionals del món social, educatiu, terapèutic no sapiguem on agafar-nos, m'atreveixo a deixar per escrit sis certeses (de sempre) que han surat amb la crisi epidèmica i seguiran en el nostre dia a dia de l'atenció:

1. A vegades, els vells discursos socials i polítics, fins i tot parlen de la “gent”, però, sabem molt bé que no veuen les persones. Organitzacions, normes, ajudes, programes, tendeixen a no ser pensats des de les dimensions de la complexa vida humana, com si no hi hagués cap rostre darrere de tot paper. Tornarem a saber aparcar el paper i cercar la persona.
2. Tota crisi té sempre com a primer efecte aprofundir en les desigualtats (l'escola desigual ara serà més segregadora i injusta; les possibilitats de sobreviure en una societat de mercat passaran per una major explotació; les necessitats bàsiques poc ateses ja han esdevingut objecte permanent de beneficència;...). Les velles i noves desigualtats passen a ser viscudes per la societat que segueix endavant com a rèmores, llastos a negar o aparcar (que l'excel·lència no sigui negada per la dificultat aliena). No necessitem que es digui allò de què ningú ha de quedar enrere. Repetim i repetirem que hem de fer possible que no es vulnerin els drets de ningú, encara menys els de qui sempre sobreviuen entre vulneracions. No cal ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de pobres.
3. Per reconstruir la vida, per reorganitzar processos vitals en crisi, la major part de les persones, necessiten saber que importen a algú. Les nostres capacitats d'influència (ja sigui d'influència educativa per desitjar aprendre, ja sigui per descobrir junts un futur sense patiments) es basen en la relació i no pot construir-se entre diverses “distàncies” (normatives o reclamacions laborals que fan impossible la professió). Hem après a construir noves presències (digitals, virtuals, presencials) i noves comunicacions. Ni hem pogut acceptar, ni ho hauríem de fer en el futur, formes d'ocupar-nos de les persones (horaris, disponibilitats, flexibilitats, formes de connexió, etc.) que fan impossible la demostració de la disponibilitat singularitzada per a l'acompanyament.
4. Han estat (continuaran sent) mesos de nous i vells benestars, de nous i vells malestars. La precarietat, les incerteses, els beneficis, les mancances i els patiments de les relacions, han alterat els afectes, les dosis necessàries de felicitats, les dosis suportables d'infelicitat. No parlarem d'augments de la insània mental, de més patologies o més malalts. Reclamarem l'ampliació dels espais normalitzats d'escolta, els llocs per a la trobada, l'encontre, els espais per poder recompondre la persona.
5. Sempre ha estat igual. No ve de nou. En molt pocs moments les decisions han tingut en compte les perspectives dels ciutadans i ciutadanes infants i adolescents. Quan tot és crisis, la seva fràgil presència en les decisions col·lectives desapareix. Si en lloc de mirar les nostres pors adultes ens pareixin a descobrir com veuen el món els infants i adolescents (també el confinat i “saludable”) potser imaginaríem formes més raonables de conviure.
6. Si sempre hem estat objectors de protocols estranys, ara mirarem de fugir tot el possible d'una vida protocol·litzada. Tota la nostra actuació sempre ha estat basada en l'autonomia i la responsabilitat de l'altre. No tutelem ni vigilem. Ajudem a apropiar-se la vida. I, ara, la nostra feina defensa que la vida és alguna cosa més que la pura existència. Som professionals que mirem de posar vida quan tot sembla obligació de sobreviure.