Educació social i treball social: la influència discreta

Aquests dies hem sentit molt allò que, després de tot el que estem vivint, el món serà millor... Que pensarem més en els altres, que tindrem més cura del planeta, que dedicarem el temps a el fet important de debò...

Estaria molt bé, la veritat. No sé si són desitjos ingenus o opinions esperançades i necessàries sobre la vida. El que sí sé és que no seran les nostres opinions les que canviïn el món, sinó les nostres accions. Les paraules poden transformar mirades i intencions... Però el que de debò canvia les nostres vides i transforma el món és el que fem.

L'acció quotidiana, moltes vegades invisible, és la millor manera d'entendre el sentit de les professions socials. Lluny dels grans discursos, del postureig solidari o, simplement, de les bones intencions, els professionals de l'acció social s'aixequen cada matí i s'arremanguen per intentar que tothom tingui les mateixes oportunitats.

Per això, pensant especialment en totes les persones que aquest estiu es plantegen iniciar una carrera universitària en el camp de l'acció social (en el que, per a molts, serà el setembre més incert de les nostres vides fins ara) vull compartir alguna d'aquestes reflexions que no canvien el món, però potser ajuden a ajustar alguna mirada.

Parlaré pensant en l'Educació Social i el Treball Social, perquè són les dues professions que conec més de prop, però segur que es podria fer extensiu a altres professions socials o educatives.

No són les professions més presents a les sèries de moda, ni surten amb freqüència entre les dedicacions que somien mares i pares per als seus fills. I, certament, aquests darrers mesos complicats, els telenotícies o els balcons de les ciutats no s'han omplert de lloances i aplaudiments cap als professionals socials.

Us confesso que això no m'ha preocupat especialment. No dic que no hagués estat merescut, igual que ho ha estat el reconeixement a tota la gent que s'ha deixat la pell per garantir la salut i el benestar de tothom. De fet, l'agraïment sincer se'ns hauria d'ensenyar amb passió, des de ben petits, per tal de fer-lo arribar més tard, per exemple, a algunes xarxes socials o parlaments.

Però, en un món en què la influència social es mesura en followers, likes o retweets, els professionals socials que conec giren el focus cap als altres, cap a les persones i col·lectius diversos amb els quals treballen i que de debò necessiten més visibilitat. I no, la veritat és que no estan gaire preocupats per no tenir això que anomenem notorietat.

Els professionals socials que conec escullen influir sense lluir i tenen raons poderoses per fer-ho així. Fugen de les lloances si sospiten que els podrien fer còmplices d'un sistema que genera desigualtat amb una mà i amb l'altra distribueix (de vegades a contracor) les engrunes del pastís. Si s'han de fer veure, s'estimen més resultar contraculturals que populars. Se senten més còmodes generant solidaritat cap als altres que admiració cap a ells o elles mateixes. Perquè la seva vocació és fer que tothom segui a la taula i pugui menjar del pastís, que ningú se senti sol... En aquest món mal repartit, això implica canviar moltes coses... I els canvis generen resistències.

Els professionals socials que conec aspiren a desenvolupar una acció realment transformadora, i precisament per això, se saben incòmodes i potencials generadors de resistències. També saben que en la gestió d'aquestes resistències és on es posa a prova la seva capacitat d'influència, perquè, al final, no seran les seves intencions les que permetin mesurar la bondat del que fan. Seran bons professionals si així ho confirma la seva incidència real en la vida de les persones i, si és possible, en les dinàmiques socials que generen malestar o vulneració de drets i oportunitats.

Moltes vides adolorides i molts projectes socials i polítics que provoquen dolor estan plens de bones intencions. Per això, tot i que són molt bona gent, els professionals socials que conec no es conformen amb les bones intencions. Saben que influir, produir o canalitzar els canvis, implica aprendre a donar sentit a què fan, a mirar la realitat amb ulls nous cada matí i a perfeccionar la seva capacitat de relacionar-se, que és la seva eina més sofisticada.

Els professionals socials que conec no se senten els “especialistes dels pobres”. Saben que si no aconseguim que la reducció de la pobresa sigui un repte compartit per tothom, la desigualtat continuarà instal·lada en el nostre sistema operatiu com un virus letal (encara que aquest sigui sense “corona”). Per això, no és la gestió de la vulnerabilitat el que millor els identifica. La seva principal senya d'identitat professional és la capacitat de relacionar-se, de generar vincles, de moure emocions i actuacions. Perquè això és el que ajuda a vèncer les resistències i afavorir canvis. I aquesta història va d'això: canvis en la manera de viure les dificultats, canvis en la manera d'educar, canvis en els hàbits quotidians, canvis en les raons per aixecar-se cada matí, canvis en la manera d'organitzar-se, canvis en les decisions sobre la mateixa vida i la dels altres...

I, en aquest tipus d'influència, la invisibilitat no sempre és un problema. És més, de vegades, és tot un superpoder. Perquè pot ser l'evidència que respectem el protagonisme dels altres a les seves vides.

No es tracta de no ser coneguts i reconeguts (probablement ho necessiten les professions i les organitzacions, perquè ho necessiten les persones i els col·lectius amb els que treballen). Es tracta de, en un món massa marcat pel lluïment individual, cercar el bé comú i les estratègies que ho fan possible.

Com deia l'Eduardo Galeano: “En un mundo de plástico y ruido quiero ser de barro y de silencio”. Així m'agrada també pensar en l'acció social. Lluny del frenesí, de la immediatesa i dels focs d'artifici d'altres tipus d'actuacions, l'acció dels professionals socials és una acció serena, reflexiva, rigorosament formada... I disposada, de manera descarada si cal, a assumir riscos per tal que el món sigui, de debò, una mica més habitable.