El Nadal més trist

Soc una mare qualsevol, la que escriu aquestes ratlles. “”

Ja ha vingut el fred, i l'olor d'abric reclòs dins de l'armari, i les promeses de les llumetes al carrer, que en contra l'opinió de moltes i molts, a algunes ens fascinaven.

Aquells dies vivíem potser la infància que mai vam tenir... i ens embolicàvem el propi regal, amb la mateixa il·lusió que si ens l'hagués fet algú altre. No vam créixer mai del tot.

Per moltes, aquest any no hi haurà Nadal. Decidit. O serà el més trist de tots dels que en tinguem record fins ara.

Per d'altres, que ja estan més entrenades, el Nadal mai no ha existit. Les envegem amb cert pudor, una micona, mig d'amagat, i amb la culpa justa de qui encara manté els privilegis, i en som conscients, i ens fa cert pudor i vergonya.

No agradarà el que hem decidit, després de moltes nits fent números impossibles, i que marcarà un punt d’inflexió també en aquest remaleït fucking 2020. Per rematar-lo, hòstia.

Ja està fet.

Ho tenim ja coll avall, una mica entravessat, però digerit com si fos una glopada, que puja i baixa per la gola, tan amarga com la fel, però que farem empassar-nos com sigui.

Hem decidit que, si no hi ha un miracle (i en donem fe que ja no hi creiem ni poc ni gens), enguany ens asseurem a explicar a la canalla, que malauradament els Reis d'Orient i el Tió, són les mares i els pares, assumint que els trencarem el cor.

I els direm per què per primer cop, per casa de la mare, segurament no s'hi aturaran.

Estem servint en safata també, que algun i alguna, aprofitaran l'avinentesa i les misèries alienes de les quals s'alimenten constantment, per fer que els seus camells descarreguin el doble en alguna altra llar o en la pròpia, tot i que les criatures no hi hagin posat mai un peu, o no els faci cap bé d'estar-se amb elles i ells, o ni recordin els seus noms. Tindran via lliure per desplegar els seus ardits dels quals fins ara protegíem les criatures amb dics fets d'amor i ungles a punt.

Quin gust i quin goig sentiran, de poder passar a la pràctica PER FI, la seva intencionalitat reprimida, de regalar tot allò que tu mai els compraries o acceptaries, que ara tindrà via lliure, bàsicament per fer-te mal.

I com ens doldrà a nosaltres. I com somriuen i es freguen les mans perquè ho saben mentrestant elles i ells.

Potser també aquest any apareixerà el Pare Noel, que només han vist a les pel·lícules, amb tots els regals endarrerits o prohibits fins ara de mutu acord, per compensar-los materialment la indiferència i la manca d'afecte, amb l'avinentesa de les Festes que fins ara els eren igual. En sap el murri, de com subornar a alguns infants.

I d'aquesta manera, ell o ella, que ja va néixer amb el gen mig capitalista-consumista, i que manteníem a ratlla picant pedra durant molts anys, es deixarà entabanar, comprar, a manca de l'amor que molts anys alguns li negaren, i llavors passarà: serà el dia que ens mirarà diferent.

La mare ja no ho pot tot, la mare ja no fa màgia.

I recordarà aquest moment com un dels més tristos dels seus records d'infància, que sortirà algun dia a crits amb certa ràbia continguda, potser en una conversa enmig d'una taverna o d'un bar, i que explicarà amb amargor i amb la veu rogallosa de les cerveses, o després d'un munt de llàgrimes acumulades, o el primer dia que ens presenti el xicot o la xicota amb qui es veurà, o en algun dels traumes que treballarà amb la terapeuta al cap dels anys.

La mare, que va caure del pedestal. “Aquell dia que em va robar la infància”.

La mare... Que no va fer prou.

-Mama, érem feliços, oi? I per què no ho vas arreglar?

Dit baixet, els ulls negats, l'esguard posat en el paisatge veloç i verd rere la finestra, que corre tan de pressa com els seus records i pensaments d'infant, i que és un adeu que no ha triat, a la vida que tenia fins ara.

I d'aquesta manera la culpa de nou recaurà en moltes de nosaltres.

Malgrat que els petons cada cop siguin més, i siguin més tendres les nostres abraçades, i aguantem la ràbia dirigida cap a... qui sigui, i ens l'empassem, engreixant el fetge, com s'engreixa els ànecs per Nadal.

I seguirem entomant els cops, les mentides a l'esquena, i els silencis esquerps d'aquells a qui la incomoditat, o la falsa sororitat, els ha posat com a excusa no preguntar, sota el pretext de no triangular-se.

Als seus ulls de cop serem:

  • una mare que no ho soluciona tot
  • que no fa un metre vuitanta
  • a qui li fa temor el mar
  • que no cuina bé
  • que no duu cotxe

... i que sempre està cansada.

Una amiga em va dir fa poc: “A aquestes mares que remem fort, i se'ns consola menys que a les vídues”.

Aquestes mares invisibles... Perquè les etiquetes que ens han posat les que hem gosat trencar el binomi dona-maternitat, no se'ns perdonaran en la vida, tot i que mesos enrere TOTHOM en sentissin tant orgull. Malgrat els llibres i decàlegs feministes llegits, i els cursos de masculinitat, que els han lliscat sobre la pell, com l'oli en l'aigua, quan els ha tocat a prop.

Tant es val que recordem el curs, el nom de la mestra, les talles de les sabates, o la data del seu naixement amb una precisió mil·limètrica.

O que amb un cop d'ull ràpid entenguem que: fan veure que estan contents, però estan FETS UNA MERDA.

Tant es val que hàgim hagut d'aprendre a cuinar, que és el que més odiem del món, i fer-ho compatible amb el menú que han menjat a l'escola.

Tant es val que ens mosseguem la llengua, quan ens morim de ganes de cridar i de plorar.

Tant es val, que no necessitem una alarma per enviar missatges de bon dia i bona nit, i tantíssimes altres coses...

El dia que la mare ho va espatllar tot.

Perquè hi era sempre i no ho va solucionar. Per ser-hi sempre, sí, però per posar-se en segon pla.

Perquè ja no podia amb el pes del món, i d'aquí vindrà el seu càstig.

Les que no tindrem Nadal, ni vacances, o ens saltarem alguns àpats si cal (és l'única part bona del tabac, que enganya la pena, l'ansietat i la gana), per córrer a buscar les criatures, abans que deixar-les en mans de terceres persones que no les han tractat bé.

El Nadal més trist. El primer de molts, perquè algunes vam gosar inventar-lo.

Doncs aquest Nou Nadal va per moltes de nosaltres. Sense mascareta. Per un cop ens hi neguem, recony.

Potser d'aquí a uns mesos, o d'aquí a uns anys, la vida, ens compensarà més justament. La veritat és que no tenim ni temps, ni esma, per pensar-ho.

I si no és així, com a mínim tindrem l'ànima blava però no embrutida, i això estimades, segur que és el millor regal que els podem deixar en aquest món, sigui en dates assenyalades, o en un dia qualsevol.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article