Sobre l’assistencialisme

Aquest any el Gran Recapte del Banc dels Aliments s'ha fet a partir d'aportacions dineràries, com a mesura preventiva vers la propagació de la Covid-19. Això ha generat crítiques i opinions de l'estil de si no seria més digne i habilitador transferir aquests diners a les persones i les famílies que els necessiten, per tal que fossin aquestes les que els empressin per a comprar menjar. Aquesta podria ser una possibilitat que no entraré a debatre. El que ara m'interessa destacar és que s'ha titllat el Gran Recapte de pràctica assistencialista i s'ha posat l'accent en la idea que l'exclusió social s'ha d'enfrontar mitjançant polítiques estructurals, no amb mesures pal·liatives ni caritatives, ambdues pràctiques simplement esmorteïdores d'una desigualtat insostenible.

L'assistencialisme és un anatema per a l'esquerra teòrica. Segons la RAE, l'assistencialisme és aquella pràctica política “orientada a resoldre problemes socials a partir de l'assistència externa en comptes de generar solucions estructurals”. L'assistencialisme vindria a ser la politització de la caritat, segons la mateixa RAE: “Aquella actitud solidària amb el patiment aliè. Auxili que es dona a qui ho necessiti”. Però ni l'assistència ni la caritat serveixen per garantir l'autonomia a les persones, no les guareixen del patiment social que arrosseguen. Pal·lien conjunturalment el seu patiment.

Hi ha bones raons de banda dels que consideren que els problemes socials que fracturen societats, com és el cas de l'exclusió, s'han d'abordar amb polítiques estructurals si la voluntat política és resoldre'ls. Així, per exemple, una Renda Bàsica Universal de Ciutadania –de la que jo en soc partidari– seria una autèntica política estructural que, entre altres coses, permetria assegurar que la gent s'alimentés. En canvi, fer cua per endur-se unes bosses de menjar bàsic a un punt de distribució de Càrites vindria a ser una pràctica indigna i purament assistencialista. Caritativa.

Des d'aquest punt de vista, bona part dels ajuts i prestacions econòmiques que tramiten els serveis socials municipals també són assistencialistes, en la mesura que són pràctiques de contenció de les situacions de risc d'exclusió social, sovint limitades en el temps, subjectes a revisions constants de les trajectòries de vida d'aquells que reben el suport, i condicionades per la disponibilitat pressupostària (si l'ajut o la prestació esgota la partida pressupostària que l'habilita, o es fa una modificació de crèdit en el pressupost per poder continuar tramitant suports, o bé ja no se'n poden atorgar de nous).

Quan les polítiques estructurals per fer front a l'exclusió són insuficients, és un error menystenir l'assistencialisme. Procurar assistència a qui més ho necessita no és una qüestió menor. Facilitar el treball de les entitats socials que donen suport a peu de barri a totes aquelles persones en situació de major fragilitat, és bàsic per no davallar més en el pou de l'exclusió. Prioritzar l'ampliació de la partida pressupostària destinada a tramitar suports (alimentaris, residencials, monetaris) quan aquesta s'esgota, és una voluntat política ben simple alhora que imprescindible en els temps que corren.

Un darrer apunt. Sembla que oblidem massa fàcilment que per fer polítiques estructurals es requereixen dues condicions: una, que hi hagi voluntat política i que, en conseqüència, es dirigeixin recursos econòmics i organitzatius suficients per desenvolupar aquesta mena de polítiques públiques macro (com, per exemple, ho són la salut i l'educació públiques); dues, que es disposi de la capacitat econòmica per dur-les endavant. Doncs bé, actualment, pel que fa a la segona condició, val la pena recordar que el dèficit públic espanyol és del 14% del PIB i que el deute públic s'enfila fins al 110% del PIB. Per tant, avui podem afirmar que el marge per a implementar polítiques estructurals no assistencialistes és pobre i que en aquestes condicions menystenir l'assistencialisme acaba significant un menyspreu vers a totes aquelles persones, entitats i professionals, que amb els recursos de què disposen fan mans i mànigues per contenir el tsunami de les vulnerabilitats socials accentuades en plena pandèmia.