La incertesa (no) compartida

Dones de 20, de 30, de 43 anys, que probablement acabaran tornant a viure a casa “dels pares” aquest meravellós 2021. O compartint llar amb altra gent. El fet en si no té res de dolent ni és indigne, i hi ha moltíssimes persones a qui els ha tocat viure l'experiència. Però la majoria no ho ha triat.

També us he de dir que, en el meu cas, no em faria absolutament res si això em passés 11 anys enrere. El primer cop que em vaig separar vaig sortir per la porta de la que era fins llavors casa meva amb dues tangues (sí, llavors encara tenia els baixos intactes sense haver passat per quatre embarassos i les seves posteriors “costures”, i era del team odiem-molt-fort-les-calces); unes lentilles i res més. Ho tornaria a fer.

Moltes de nosaltres ens hem sentit anomenar pesseteres, egoistes, falses feministes, que “Menys queixar-se i més estrènyer-nos el cinturó”, que estem “enrocades” en la part econòmica, que som “El tòpic de les dones separades que només busquen els calés”... i altres bestieses que ens diran en primera, en segona o en tercera persona, i que no penso reproduir més. 

I ens demanem, evidentment, perquè no som robots i ens agrada entendre les coses que ens passen, que aquestes persones que fan judicis alegrement, i que fins no fa massa havien compartit vida amb nosaltres, potser... podrien HAVER TRUCAT, haver-se informat, o intermediat, però, és clar, això seria demanar massa. Podrien SER ALIENES de quina és la nostra situació econòmica tot i que l'han conegut de molt a prop. Podrien NO ESTAR INFORMADES del fet que la majoria tenim criatures amb qui es relacionen habitualment (quan no hi som nosaltres). Podrien NO SER dones abanderades del feminisme, i amb qui hem compartit discursos i confidències, reclamant la igualtat en la bretxa salarial, entre d'altres. Què ha passat, amb totes elles? Sincerament, no els desitgem mai que es trobin algun dia al nostre lloc. I tot i això, nosaltres sí que hi seríem.

La cosa és que podrien NO SABER que ens vam oferir a pagar nosaltres soles una hipoteca o un lloguer impossible per preservar la que fins ara és la casa dels nostres menuts; o podrien RECORDAR quina és la nostra professió i, per tant, consultar arreu quin és el nostre sou, i també quin és el preu del lloguer actualment on vivim la majoria.

Podrien IGNORAR, que, si marxem, també ho hauran de fer els nostres fills amb nosaltres, els dies que ens toqui tenir-los. També el fet que la majoria venim d'una família humil, que no té la capacitat econòmica per fer front a l'opció de compra o lloguer que l'altra part sí que té, pel seu propi sou, o pel suport extern, encara que sigui a cost de vendre's l'ànima al diable.

Podrien INTERESSAR-SE en el fet que moltes de nosaltres (tele)treballem des de casa des de fa molt i molt de temps, equipades amb roba de muntanya que abans fèiem servir per a uns privilegis als quals hem renunciat, i amb les llums apagades; i que els dies que no tenim la canalla a casa, arrambem amb totes les sobres de la nevera per no fer cap compra ni despesa addicional.

O que ens llevem a les sis del matí per començar a currar abans que es despertin, que ens saltem els àpats per acomplir la jornada laboral i poder adaptar les nostres vides als horaris dels infants. Podrien HAVER PASSAT PER ALT SENSE VOLER la diferència salarial i els recursos econòmics d'una part i la de l'altra, els horaris i el temps lliure, i per què no dir-ho, potser alguna feineta d'aquelles en B.

També ENS PODRIEN HAVER ADVERTIT a algunes que la proposta de compensar-nos amb uns diners del preu de la nostra actual casa és una poma enverinada en pla Blancaneus, perquè, amigues meves, atenint-nos a l'edat, als nostres sous i al preu de mercat, no podrem comprar una fuckingshit en la nostra santa vida, i vindrà Míster Hisenda al cap d'un temps i ens fotrà una queixalada a aquests “estalvis” que tan amorosament bressolarem, pensant en la uni, o el que sigui pels txurumbeles, que millor que ens hi anem acomiadant directament.

Podrien TENIR PRESENT que ens preocupa el que senten i opinen la quitxalla, i sobretot qui se'n farà càrrec els dies que nosaltres no hi siguem; perquè malgrat que també voldríem tenir temps per nosaltres i tenir una vida, encara ens funciona l'ètica i la memòria com a alerta vermella, i no blanquegem els antecedents de risc que els suposa estar en mans de la cura de segons qui, “encara que sigui el nostre amic”.

HAURIEN, sí, haurien de saber, que no estem en contra de la compartida, sempre que sigui equitativa, i acompleixi en l'interès superior de l'infant. Sobretot si s’hi dediquen, o si són mares o pares, o es plantegen tenir canalla algun dia d'aquests. Potser, llavors, i només llavors, RECORDARIEN que no ha estat ètic fer ús de l'odi ni de les mentides ni per atacar-nos, ni per defensar-se ves a saber de què, ni com a eina de pressió o “vendetta” personal, fruit d'una masculinitat fràgil i molt ofesa (insert gif de drama), que té sempre al seu abast les eines per poder fer les coses bé; o les facilitats per a poder fer-les, perquè no dir-ho... Molt malament.

I per acabar, quatre idees ràndom, que m'han caigut com del cel, així, com per poder anar tancant el rollo:

Estimats i estimades criticadors/es, les pensions d'aliments s'estableixen a favor de les filles i dels fills, no de les mares. I resulta que és així perquè els infants caguen, i s'han d'eixugar el cul amb paper de vàter que val diners, i oh sorpresa, també veuen la tele, es dutxen i mengen (trobant-se que la nevera miraculosament està plena quan hi són ells).

I que sortir de casa amb vint-i-pocs i sense criatures, si ho tries tu, pot estar molt bé, però que al cap d'uns anys de relació amb una persona, amb un, dos o tres fills, potser ja no resulta tan atractiu, ni just, ni per tu, però menys per elles i per ells.

I finalment, ALERTA BOMBA: ser dona i feminista no significa ni ser tonta, ni acatar, ni NO NECESSITAR els diners, ni haver de normalitzar que amb nosaltres acabin menjant arròs bullit cada dia i, en canvi, McDonald's regat en caviar amb l’altra part, ni tampoc ha de significar que, de cop hi volta, hàgim de veure'ns empobrides i acotant el cap pel que diran. Que de vegades resulta molt més fàcil anomenar-nos pesseteres a nosaltres mateixes que reconèixer amb els amics que, des de la separació, “No vegis, compi, com estic estalviant, tant... que fins i tot m’he pogut pagar... [espai en blanc per a no donar-los més idees]”.

GUANYARÀS, ens diuen. Ni ho pensem, ni hi confiem, ni sabem si ho volem, ni ho vivim d'aquesta manera. No hi ha cap altra alternativa a la WAR després del (suposat) amor? Com cony els ho hem d’explicar en el futur a les nostres criatures? Mentre fem les maletes amb les quatre coses que ens podrem endur? Tant de bo, de nou, dues tangues i un potet amb les lentilles... però ja no podrà ser.

El sentiment de pèrdua i de trobar-nos enmig d'una guerra absurda, curull d'un llenguatge bèl·lic que no hem triat, però que ens hem vist obligades a entomar en forma de resposta d'una demanda judicial (sovint indecent i que et deixa amb la boca oberta d'espant i de tristesa quan veiem la data en què va ser escrita), que t'arriba per sorpresa amb un deadline com a colofó i cirereta final; que en alguns casos tampoc hem iniciat nosaltres, i que no voldríem, ni volem resoldre d'aquesta manera per a les nostres filles i fills, però on ara ja no hi tenim (tampoc) alternativa... Aquest patiment no sé com encabir-lo dins de tot aquest argot legal.

Tant de bo algun dia les generacions que ens esforcem per educar (i alimentar) dignament vulguin i puguin fer les coses d'una altra manera, i no els toqui viure aquesta merda d'incertesa (NO) compartida. Seguirem picant (ben fort) pedra, a casa dels pares, o a on recoi sigui que acabem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Àngels Medina Barcelona
1.

Meravellós companya! Quantes som les que patim i recorrem aquest camí tan devastador per a totes. Endavant les atxes!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article