Psicologia i alzheimer davant la Covid-19

El suport psicològic a les persones malaltes d'Alzheimer i a les seves familiars cuidadores és un luxe social que assumeixen actualment i des de fa molts anys les associacions i fundacions del sector, o directament els familiars.

Això era així abans i també, durant la pandèmia que estem vivint. És per això que cal preguntar-nos: fins quan ens sembla suportable que aquesta sigui una realitat incontestable?

Malgrat que cada vegada més mitjans de comunicació generalistes posen de manifest la importància del suport psicològic en situacions de vulnerabilitat, sense la necessitat que estigui present un trastorn mental greu o incapacitant, la realitat és que els sistemes públics de salut i de benestar no arriben a la gran majoria de la població, perquè aquest servei, el de suport psicològic, és mínim o no existeix.

L'Alzheimer afecta Catalunya aproximadament 140.000 persones, i en conseqüència, a tots els seus familiars implicats, en major o menor proporció. La malaltia evoluciona en diferents fases. El seu inici es caracteritza per patir oblits, negligències i desorientació, i té un final incert, en el que existeix un notable deteriorament i probable postració.

Molt sovint, l'Alzheimer causa dificultats de convivència, on les característiques de l'habitatge, entre altres variables, són rellevants (Grant y Sommers, 1998). Aquesta situació posa de relleu la importància dels centres de dia, que esdevenen una alternativa de suport pels malalts d'Alzheimer i pels seus cuidadors i convivents (Vilajoana, 2017). Doncs bé, per motius de salut pública, aquests centres es van tancar a l'inici del primer i únic confinament domiciliari sense alternativa possible.

Quan es parla de salut pública, mai es té en compte que una part molt important de la salut de les persones, especialment d'aquelles que pateixen una vulnerabilitat més evident, és precisament la seva salut mental. El seu benestar emocional és l'objectiu prioritari del suport o acompanyament psicològic professional (Etxeberría i alt., 2011).

La incertesa i la vulnerabilitat generalitzada arran de la Covid-19, ha posat de manifest les nostres febleses com a societat, establint notables diferències entre els efectes i les accions posades en marxa per fer-hi front i donar aixopluc a les persones.

S'ha parlat força dels efectes que ha tingut la pandèmia sobre la població general i en especial sobre els treballadors essencials, sanitaris i altres serveis. Però també cal posar el focus sobre les persones cuidadores de malalts d'Alzheimer, que han suportat un estrès afegit, així com sobre els propis afectats, les rutines dels quals s'han vist alterades, sovint sense rebre gaires explicacions i, més important, sense cap compensació emocional, durant un temps massa extens.

Necessitem creure que com a societat hem fet un aprenentatge valuós en la cura de les persones més vulnerables i desvalgudes, persones que sovint no saben qui ni què són, que no poden identificar les persones del seu entorn, més enllà d'una o dues, que se'ls han esborrat la majoria dels seus records i que, fins al darrer moment de la seva existència, experimenten emocions sense poder identificar-les o classificar-les. Però l'aprenentatge s'ha d'incrementar, perquè existeix un ampli marge de millora en la seva cura i atenció.

És necessari replantejar el model d'atenció a les persones que pateixen Alzheimer i a les que s'encarreguen de la seva cura. Aquest replantejament només és possible si qui administra els recursos públics considera rellevant el suport a les necessitats psicològiques dels afectats. No totes les necessitats estan cobertes, però la cobertura actual es troba per sota dels mínims exigibles en una societat moderna.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article