Una bufetada de realitat

Les noves dades de pobresa a Catalunya han estat un cop molt dur, una bufetada de realitat. Les entitats del tercer sector som molt conscients de la situació d'extrema gravetat social que està deixant la Covid-19 perquè estem treballant des de la primera línia, però la fotografia de les dades just a les portes de la pandèmia ens ha sorprès perquè és més desoladora del que pensàvem. La realitat descrita per les xifres confirma que aquesta crisi social sense precedents s'ha d'afrontar amb les pitjors dades de pobresa dels últims deu anys, no és ni molt menys el millor punt de partida.

La taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) ha augmentat i ja se situa al 26% (un de cada quatre catalans i catalanes és pobre) i tots els components d'aquesta taxa que mostren la precarietat laboral i la carència de necessitats bàsiques han empitjorat. Les desigualtats també han crescut i la distància entre aquelles persones amb més ingressos i les que en tenen menys s'ha eixamplat de nou. Això és el resultat d'un model econòmic que polaritza la societat i l'únic que fa és afavorir a qui té més recursos: enriquir els més rics i empobrir a qui té més dificultats, convertint els infants, les persones grans, les persones migrades i les dones en els col·lectius més castigats per aquesta pobresa crònica que no hi ha manera de reduir. Quan defensem que un altre món és possible i que estem convençudes que cal canviar aquest sistema és, precisament, per això. L'actual model no és sostenible i és profundament injust perquè segueix sense prioritzar les cures, l'atenció i el benestar de les persones. No ho diem nosaltres, ho reflecteixen els números.

Aleshores la pregunta és: com hem arribat fins aquí? Permeteu-me un instant tirar d'ironia i, com diu el Polònia: “Perdoneu, però no és per la Covid-19”o millor dit: “Perdoneu, no és només per la Covid-19”. La pandèmia ha agreujat els eterns problemes no resolts, però aquesta crua realitat no ha sorgit de forma circumstancial, és l'acumulat d'anys i anys de polítiques socials que han anat a batzegades i que només han donat respostes parcials, a la urgència o al curt termini, tot i tenir al davant unes causes de la pobresa que són estructurals i que requereixen un altre enfocament, d'anar a l'arrel, de transformació profunda i de mirada a llarg termini. El que és evident és que el sistema de drets i protecció social no ha funcionat i que s'ha anat afeblint fins al punt que milers de persones han quedat excloses de la societat permanentment i sense cap expectativa de millora.

Si no fem un canvi radical en la concepció de les polítiques públiques desenvolupades fins ara, aquesta bufetada de realitat es quedarà curta en els pròxims anys quan caldrà afegir-hi totes les conseqüències socials derivades de la Covid-19. És urgent aplicar el pla de rescat social de 700 milions d'euros, anunciat pel Govern fa mesos, perquè la fotografia és prou greu i contundent per a no deixar passar ni un sol minut més. I també és imprescindible que, en paral·lel, els pressupostos de l'any que ve recullin una major inversió en polítiques socials amb l'objectiu d'enfortir els serveis socials com a pilar essencial de l'Estat del Benestar, igual que ho són la salut i l'educació, a més de mesures i accions més eficients i avaluables i un compromís real, no només del Govern sinó de totes les formacions polítiques, per entomar l'erradicació de la pobresa, l'exclusió i les desigualtats com un repte de país.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Eugeni Jordi Rivera Rayo Esplugues de Llobregat
1.

Gracies Fransina per fer-nos reflexionar la realitat que el capitaliberalglobalisme ha canviat ja fa unes décades i que pateixen moltes persones. Com dius hi ha mes rics rics i mes pobres pobres i no serveix les clases mitjanes, alta i baixa. Ara hi 2 clases rics i no rics, pero també vulnerables i altres amb recursos.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article