‘Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim’

La majoria de nosaltres tornem de vacances i encara tenim a la retina totes les postals que hem viscut aquest estiu: la posta de sol; el sopar tan desitjat amb la gent que estimes o el blau de la piscina de poble que, un any més, ens ha acollit per curar les ferides que ens ha deixat el 2020. L'estiu del 2021 ha estat especial perquè, encara que de manera relativa, representa l'inici del final. Ha estat l'estiu de tornar a fer allò que vam deixar de fer, de tornar a ser allò que érem o, almenys d'intentar-ho. Aquest estiu ha tingut, per definició, el paper privilegiat de ser el primer de les nostres vides després d'una pandèmia.

Que 2020 és un any a priori per oblidar d'inici a fi és, segurament, una de les opinions més unànimes que haurem compartit tots i totes, aquí, i al món sencer. Bé, amb algunes excepcions d'ordre natural o biològic com poden ser les famílies que han tingut un fill nascut en plena pandèmia, les persones que s'han enamorat al llarg del 2020 i, en últim terme, els professionals de la comunicació que, com una servidora, han de fer una memòria de l'organització o entitat on treballen. Sí, aquestes persones estem avesades no només a no oblidar, sinó a fer memòria.

Si estàs en l'últim grup, tota la meva solidaritat: tens o has tingut davant un exercici feixuc, però també bonic. Al principi segur que has experimentat aquella sensació tan rotunda de silenci absolut, de buit o d'iceberg flotant a la deriva en una nit immensa i gèlida com la d'aquell famós transatlàntic just abans de convertir-se en la nit del Titànic. I és que fer una memòria institucional és, gairebé sempre, un exercici desagraït que no només ningú vol fer sinó que les memòries, com les persones, viuen enmig d'una terra de ningú i naveguen entre allò que has fet, allò que voldries haver fet i allò que hauries d'haver fet.

Totes sabem que la memòria humana és capritxosa i fent aquest exercici segur que hauràs experimentat aquella sensació de vertigen amb la certesa d'haver-ho oblidat tot mentre et fas la pregunta: 'Quina memòria fem si la pandèmia no ens ha deixat fer res?'. 'Si només hem fet que videotrucades i videotrucades!' La memòria és selectiva i, sovint, ens pot semblar que entre l'estat d'alarma i l'obertura de l'oci nocturn no hem fet massa cosa. Error. No podem caure en aquest parany. Ni 2020 ha estat un any estèril, ni és un any que va néixer per ser oblidat.

2020 passarà a la història com l'any de posar les cures i la solidaritat al centre de les nostres vides. És l'any de teixir xarxes, de l'enfortiment de vincles i de les petites coses. De posar en valor tot el que ens ha fet sobreviure i és per això que és més necessari que mai reivindicar la memòria, també i sobretot, la dels anys difícils. Fem-ho, doncs, tal com diu la cançó d'Oques Grasses 'la gent que estimo' amb nostàlgia, però amb l'alegria de ser aquí: 'sempre porto un tros d'ahir (...) si en el fons som la veritat de tot el que ens ha passat, som la sort de seguir aquí. Tan estrany i tan bonic entre el miracle i el desastre és on vivim'. Tot el que hi ha entre el miracle i el desastre és allò que ens defineix i val la pena recordar-ho per saber què hem après i què ens ha convertit en l'ara que vivim.

A l'Obra Social de Sant Joan de Déu, per exemple, la pandèmia ens ha canviat fins al punt de reinventar-nos i fer coses que ens han fet créixer i no volem oblidar. A Sant Joan de Déu hi hem trobat centenars de motius per recordar aquest any. La feina, l'esforç i el sacrifici dels nostres professionals sanitaris i socials, del voluntariat, de les persones ateses i les seves famílies, de treballadors i treballadores i de les persones que, com sempre, ens han ajudat a sostenir-nos i a seguir cuidant com ho hem fet fins ara.

El 2020 a Sant Joan de Déu ha estat ple d'històries de dones en situació de sense llar que conviuen en un nou centre gestat i nascut en pandèmia: Centre Residencial La Llavor. Hi trobem les cures a totes aquelles persones que més ho han necessitat, com les persones grans, les persones soles o les persones que amb la pandèmia no podien tenir ni les seves necessitats cobertes. Hem aconseguit unir esforços amb una campanya de captació de fons que ha fet visible allò invisible: Les Cares de la vulnerabilitat. Hem treballat per fer una Magic Line que ens recorda que la solidaritat compartida té un poder transformador que va més enllà de tot i que, com a societat, estem més vius que mai. Amb esforç, perseverança i hospitalitat hem posat la solidaritat i la cura al centre de la vida i ho hem fet gràcies a totes les persones, entitats i empreses que han caminat amb nosaltres quan més ho hem necessitat.

Fer la memòria institucional d'una entitat no només vol dir recordar què ha passat o què has fet sinó decidir què n'escrius: A Sant Joan de Déu triem reconèixer els pitjors moments, els esforços desmesurats, la vulnerabilitat i la duresa d'aquest 2020, però ho fem reconeixent la fragilitat com a gran fortalesa i mantenint el fil conductor que malgrat tot això, ens ha mantingut vius: la solidaritat. La memòria d'aquest any de l'Obra Social de Sant Joan de Déu es titula '2020 l'any que ho ha canviat tot' perquè, quan tot canvia, recordar d'on vens i reivindicar cap a on vas també és important.

Quan pensem en els miracles ens imaginem grans fites, però aquest any, el miracle que ha sobreviscut i s'ha fet gran és la solidaritat. SOLIDARITAT en majúscules. Recordar aquest any ens servirà per protegir tot allò que hem estat capaços i capaces de fer plegats. Cuidem la nostra memòria i cuidem-ne els records que hagi generat del 2020 i potser, d'aquí a molt temps, recordarem que una vegada ens va costar molt, però ens en vam sortir.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article