L’ampliació de l’aeroport: ni saludable, ni sostenible

Amb la progressiva normalització de la vida postpandèmia es reprèn la vida econòmica i social. Reapareixen debats sobre idees i projectes. Entre aquests, i amb una inusitada insistència, la premsa reflecteix el debat que els sectors suposadament dinamitzadors de l'economia catalana han aflorat de nou sobre la necessitat, que sembla molt urgent, d'ampliar l'aeroport de Barcelona.

Articles, debats, conferències, pronunciaments... Tots en una mateixa direcció: O s'amplia una de les pistes de l'aeroport i s'augmenten el nombre d'operacions amb el consegüent afebliment de l'espai ambiental protegit, o s'intensifiquen els sobrevols i s'apliquen les configuracions més agressives (que abans del confinament ja hi eren cada minut) sobre els ciutadans de les zones confrontants. Com si la salut d'aquests ciutadans fos matèria de canvi per consumar una operació econòmica i com si qualsevol de les alternatives no causés danys a la salut de la població més o menys propera.

El llarg confinament i la seva penositat per a tots els ciutadans ens ha permès entendre que, entre les causes que expliquen la ràpida expansió del coronavirus, hi ha la intensa mobilitat de la població i mercaderies, i la desaparició ràpida de les diverses barreres ecològiques que ens protegien dels salts de virus entre espècies. Una bona part de la societat, per sort, ha comprès que el compromís amb el medi ambient no només significa una millora directa de la salut i el benestar per la reducció de la contaminació i el seu efecte immediat per la salut dels adults i nens, sinó que hem comprès que, a mitjà i llarg termini, la seva absència, compromet la mateixa conservació de l'espècie.

A tota Europa, al nostre país i a les ciutats s'han compromès esforços importants en la conservació del medi ambient i s'han emprès iniciatives arreu del món que tendeixen a reduir emissions, començant per l'impacte dels combustibles fòssils, promovent per tots els mitjans una mobilitat més equilibrada i limitada. Els mateixos hospitals de la ciutat de Barcelona s'estan fixant ambicioses metes de descarbonització en els pròxims deu anys. Sense anar més lluny, bona part dels fons Next Generation tenen aquest objectiu i aquesta exigència.

En els debats que esmentàvem a l'inici d'aquest escrit, s'ha donat veu a eminents catedràtics, associacions econòmiques i empresarials, polítics amb comandament, directius d'empreses aeroportuàries... Però en molt pocs casos als habitants exposats, tot i que seran els que principalment patiran els efectes i que ja pateixen més riscos de malaltia cardiovascular amb major increment d'ingressos hospitalaris a les zones exposades (segons British Medical Journal, 2013), morts per infart (European heart journal, 2020), que pateixen trastorns importants de la son i han de fer ús de medicaments per dormir (Ocupational and Envionmental Medicine, 2004) o l'alentiment de l'aprenentatge dels nens (Lancet. 2005), entre altres problemes exposats en articles científics seriosos en les esmentades i altres revistes acreditades.

Aquests ciutadans solen reduir-se, quan s'al·ludeix a ells, als ciutadans del Prat o de Gavà, però també estan intensament afectats els de Castelldefels, Viladecans i els de territoris en un radi de 15 o 20 quilòmetres de l'aeroport, com un recent treball de la Universitat Autònoma de Barcelona ha acreditat. Fer callar aquestes veritats avalades científicament no sembla la millor manera de tenir un debat social madur.

No es tracta d'eliminar l'aeroport, es tracta de donar-li una dimensió que faci possible la seva convivència en un espai intensament habitat i que la seva gestió consideri, a més del lucre econòmic, la poc tangible però necessària protecció de la salut de les persones. Certament, hem après poc de l'epidèmia ....