Malestar docent

Donat el cas que els meus parents s'alternaven entre les professions de l'educació i de la banca, a casa el temps es mesurava simultàniament per cursos acadèmics o per anys naturals. Tant els uns com els altres havien de presentar periòdicament les memòries d'activitat, però uns ho feien al juliol avaluant el centre educatiu i els altres al gener fent el balanç de beneficis.

En la valoració del curs se solien indicar dades qualitatives i en l'informe de resultats financers les que meritaven eren les quantitatives. De mica en mica, però, s'ha anat incorporant a l'ensenyament una dinàmica administrativa més pròpia d'empresa bancària el propòsit de la qual és la consecució progressiva de majors beneficis contrastats alhora que les entitats d'estalvi s'han allunyat de pràctiques més personalitzades. Cada mes cal complir els objectius programats incentivant el seu assoliment amb gratificacions suplementàries. Ha arribat un moment —que bancs i caixes ja fa temps que han sobrepassat— en què els treballadors ja no poden augmentar més la seva producció de forma raonable i han d'executar pràctiques agressives i fraudulentes o, decebuts i cremats, renunciar a l'ètica o a la carrera professional.

En el cas dels docents catalans, les polítiques de l'administració no saben reconèixer l'esforç personal i laboral que el col·lectiu ha realitzat durant els anys de pandèmia i segueixen pressionant-lo amb insistents demandes difícils de comprendre. Malgrat manifestar en les proclames que el conjunt del professorat està cansat, les exigències continuen vigents fins al darrer dia abans de vacances. Malgrat manifestar explícitament l'agraïment a la tasca realitzada, els directius transmeten implícitament el missatge coercitiu de la reprensió. Amb aquesta atmosfera, la preparació d'activitats pel proper curs només se sosté pel prurit professional de persones compromeses amb el seu ofici. La resta és zelosa evitació d'encàrrecs i de tràmits incomprensibles dels quals no s'entenen els fonaments. Finalment, el que s'aconsegueix amb aquest règim rígid és la desvinculació dels mestres i tècnics de l'empresa en la qual treballen i el refugi escorat de la seva activitat cap a la relació amb l'usuari amb qui han de treballar. Ni una cosa ni l'altra beneficien la tasca: la primera perquè es perd l'aixopluc de l'entitat i la segona perquè es perd la distància necessària per poder atendre els problemes de les persones.

Conscient de les dificultats que es posen de manifest entre estaments superiors i inferiors i de les desavinences per la desconnexió dels relats de cadascun d'ells, el meu rol de pedagog té encara una eventual possibilitat d'intervenció. Per un costat, intentar intercedir amb la direcció per a minorar la pressió cap als professionals del centre, aportant la meva anàlisi de la situació i proposant consideracions d'apaivagament que, a la llarga, han de revertir en una disposició més activa del personal educatiu. Per l'altra, en la mesura del possible, procurar la cura dels meus companys, sobretot en l'àmbit personal, atès que comencen a somatitzar l'estrès.

M'he forçat a provar-ho amb el concurs de l'experiència de coordinació i sense renunciar a la defensa de les meves opinions: un equilibri complex que m'esperona constantment a equivocar-me millor durant els meus darrers anys de vida laboral. Lluny de voler deixar empremta en la institució, com a part de l'atenció als usuaris, el meu interès és compartir els ànims i atendre també els professionals; escoltar el seu malestar i oferir-los una nota d'humor i un bri de bellesa que els ajudi a mitigar el desassossec.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article