Per què és necessària una Llei d’acció concertada?


“[...] Cal reconèixer el paper essencial de les entitats del tercer sector en la creació del model de serveis socials a Catalunya i de l’extensa xarxa que posen a l’abast de les persones en situació d’exclusió social, de risc o de vulnerabilitat. És per això que cal garantir l’establiment d’un model de cooperació i concertació públic i privat que les fomenti i els doni estabilitat, i també prioritzar l’aplicació de clàusules socials en la contractació per a la gestió de serveis públics. Les entitats representatives dels beneficiaris dels serveis socials i del tercer sector social contribueixen a fer efectives les obligacions dels poders públics d’aconseguir la igualtat d’oportunitats de totes les persones, una qualitat de vida millor, el desplegament d’una xarxa de serveis socials adequada a les necessitats, la identificació de necessitats emergents, la sensibilització social i la participació ciutadana, i també la solidaritat i la cohesió social en la constitució d’una societat més justa [...]” 

Aquest fragment no l’hem escrit des del Tercer Sector. Aquest fragment és un literal extret del preàmbul de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya que, quinze anys després, encara recull a la perfecció alguns dels elements que ens motiven a seguir defensant una transformació del model de col·laboració per la provisió de serveis d’atenció a les persones de caràcter social al nostre país.

Els serveis d’atenció a les persones de responsabilitat pública necessiten una major estabilitat i un finançament just. No poden seguir estant subjectes a un sistema de subvencions, totalment graciable i incert, ni a un marc de contractació pública que, principalment, obeeix a unes lògiques de mercat que en cap cas s’ajusten a unes especificitats d’aquesta tipologia de serveis ni a les necessitats de les persones destinatàries. Considerem que cal avançar cap a models de col·laboració més estables que assegurin la garantia de drets i una atenció de qualitat. Per què se segueixen finançant serveis essencials per a la ciutadania mitjançant subvencions? O per què permetem que un servei social que costa 100.000 euros l’acabi prestant algun operador per 80.000 euros? En aquest cas, algú s’ha preguntat a costa de què pot fer-se més barat? Ho permetríem si parléssim de serveis essencials de salut o d’educació? Creiem que no.

Disposar d’un bon sistema de concertació social com el què estem proposant ens permetria assegurar una major estabilitat i un finançament just dels serveis. Aquesta és sens dubte una condició sine quan non del concepte de concertació: transparència i anàlisi de costos per cobrir les despeses variables, fixes i permanents dels serveis, renunciant expressament a qualsevol “benefici industrial”. Aquest, però, és un repte pendent que caldrà abordar si volem un model de concertació just i adequat a les necessitats de les persones. Encara massa sovint el preu dels serveis es determina segons la disponibilitat pressupostària en lloc de determinar-se a partir del què costa realment (perfils professionals necessaris, ratis d’atenció, condicions salarials de les professionals, etc.). És hora de fer una anàlisi rigorosa de què necessitem i de què volem com a país.

Igualment, qualsevol sistema de concertació ha d’anar acompanyat d’una cartera de serveis flexible, actualitzada i transversal que respongui a les necessitats socials de la ciutadania. Actualment, tenim una cartera de serveis obsoleta i incapaç d’evolucionar al mateix ritme que evolucionen els reptes socials i les necessitats de les persones, especialment de les que pateixen situacions d’especial vulnerabilitat. Un sistema de concertació com el que estem demanant sense revisar la cartera de serveis quedarà sens dubte coix. Sobretot perquè necessitem que s’assumeixi la transversalitat dels serveis d’atenció a les persones de caràcter social i la importància d’assegurar la cobertura de tot allò que és de responsabilitat pública.

I finalment, el reconeixement. De fet, un doble reconeixent. Per una banda, el reconeixement del caràcter essencial del sector social com a pilar fonamental de l’estat del benestar, de la mateixa manera que s’ha fet amb salut i educació. I per una altra, el reconeixement del rol de la iniciativa social sense afany de lucre en la construcció i desplegament del sistema de protecció social. I permeteu que m’estengui una mica més en aquesta qüestió.

Entenem que ens trobem davant d’un marc jurídic que, per primera vegada, permet fer efectiu el què ja apuntava la Llei de serveis socials de l’any 2007: un model de cooperació i concertació públic i privat que fomenti i doni estabilitat a la iniciativa social sense afany de lucre com a aliada estratègica de les administracions públiques per la provisió d’aquesta tipologia de serveis i pel foment de la cohesió social del país.

És el moment de canviar-ho, de fer-ho possible, és qüestió de prioritzar el benestar de les persones. De fet, recentment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha avalat la regulació de la Comunitat Valenciana per la prestació de serveis socials a través d’entitats sense ànim de lucre. Per tant, més enllà de les lluites jurídiques, cal promoure un debat valent i transparent sobre quin és el model de gestió de serveis públics que volem i en quines condicions. La concertació no pot ser entesa només com un instrument de simplificació administrativa; la Llei d’acció concertada que hem posat sobre la taula dels agents socials, econòmics i polítics representa una transformació radical del model actualment vigent.

Estem parlant d’un model que, per sobre de qualsevol altra consideració, garanteixi la protecció dels drets socials, l’interès general i la qualitat de l’atenció a les persones, especialment les més vulnerables; que reconegui l’especificitat i la rellevància dels serveis d’atenció a les persones de caràcter social i n’asseguri la cobertura; que, d’acord amb el què permet la normativa europea i estatal, articuli la gestió dels serveis d’atenció a les persones al marge de la Llei de contractes del sector públic, a través de l’acció concertada com a fórmula no contractual; que garanteixi l’eficiència i el màxim retorn social dels recursos públics, d’acord amb una gestió solidària sense afany de lucre, atorgant un rol fonamental i estratègic a la iniciativa social, com a part essencial del sistema català de serveis d’atenció a les persones de caràcter social; un model que erradiqui definitivament el greuge comparatiu entre els serveis de gestió pública directa i els de l’àmbit concertat, impulsant l’equiparació de costos dels serveis, incloses les condicions salarials i laborals de les professionals; i finalment, un model basat en el diàleg i la corresponsabilitat per assolir uns objectius compartits: la defensa dels drets socials i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania.

Catalunya no es pot quedar enrere en aquesta regulació i tenim el compromís ferm del Govern per impulsar aquest nou marc legislatiu. És urgent i necessari.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article