Estem molt cansades (2)

Aquest article, com l'anterior, està escrit pensant en companyes i amigues que fa molts anys que lluiten pels drets i els recursos dels nostres fills i filles dependents tota la vida. Al cap dels anys estan cansades, sovint malaltes, i no és just. Proposem pensar juntes i actuar també quan puguem, perquè juntes som més fortes.

El segon tema que el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional va abordar l'estiu i tardor de 2021va ser les dades de les persones dependents per tota la vida i de les persones que les cuiden. Qui, on, edat, necessitats, etc. No hi ha dades concloents ni de quantes persones són/som. Entre 60 mil i 70 mil a tot Catalunya. I per edats? I per recursos que es necessitaran? Sense dades a l'estiu del 2021 (les vam demanar, insistentment, la tardor a OpenData, del departament d'Acció Exterior i al departament de Drets Socials amb un resultat molt pobre).

Quan escric aquestes notes Dincat ha anunciat que publicarà dades de les persones amb discapacitat intel·lectual el 15 de setembre 2022. Felicitats! Hi haurà dades de les cuidadores?

Els nostres fills i filles són un col·lectiu petit. Potser no arriba al 10% del total de les persones amb discapacitats, que són més de 600.000 a Catalunya. Els grups grans són les discapacitats físiques i sensorials. Els nostres fills i filles són també un col·lectiu petit dins les dependències, on el gruix és la gent gran.

Sense dades —que les administracions tenen perquè els serveis socials locals ens demanen fins al número del peu— com es poden preparar les polítiques i recursos? Les dades són imprescindibles per planificar la cartera de serveis als quals tenen drets els nostres fills i filles. Constatem una deixadesa total de dècades.

I també sense dades de les cuidadores, els cossos que es destrueixen són cossos sense valor. Saben que la nostra salut és precària i més al cap dels anys de cures. Prenem molts medicaments i aquest és un tema que ens encén.

Actualment, se'ns nega el dret a la salut: no es pot estar bé si hem de cuidar de forma intensiva dels nostres fills i filles durant dècades, ja que l'administració no els proporciona els recursos que necessiten. I a més, estem patint totes per saber què passarà quan no hi siguem. L'estudi preliminar de l'Ajuntament de Barcelona (2018) constatava que les cuidadores amb pitjor estat de salut som les mares de canalla dependent per a tota la vida.

El dret a la salut és bàsic, sense salut com podem cuidar bé? Així no es pot garantir els drets bàsics dels nostres fills i filles. És un cercle viciós: emmalaltim perquè cuidem i malaltes no podem cuidar bé. I el nostre dret a la salut? No està en cap paper, ni en cap agenda política. És l'explotació i la invisibilitat masclista de les cures. Moltes de les mares amb fills i filles dependents per tota la vida ja adults estan malaltes per esgotament i no hi ha ni dades.

A les dades que es publiquen fins ara som cuidadors!, així en masculí genèric!Les lleis d'igualtat del Parlament de Catalunya i de l'Estat obliguen a desagregar les dades de les administracions per sexe i edat: i així hauria de ser amb les dades de les cuidadores principals de la llei de dependència i del Cuidado de Menores (CUME). Ho hem demanat a totes les administracions. Si no hi ha dades desagregades per sexe i edat ens invisibilitzeu. I invisibilitzar és una violència masclista de manual de primer de feminismes.

Sembla, amb les dades precàries que hem vist fins ara, que les dones som les cuidadores principals del 86% de les persones dependents, i som cuidadores el 95% de les persones que cuiden el grup de persones dependents per tota la vida, mares, germanes, etc. Per això cal perspectiva de gènere: pels drets dels nostres fills i filles com a persones, i pels nostres també. Així es fa evident que les retallades continuades en les prestacions de la llei de dependència són retallades a les cuidadores, i a la seva salut.

Aquesta primavera 2022, l'enorme Anita Botwin, periodista, feminista i discapacitada ens ha estat fent unes entrevistes per un article a Pikara Magazine (Jo vaig cremar l'arròs bullit responent les seves preguntes.) Vam tocar el cel el mes de juny: un article a la revista actual més prestigiosa de periodisme feminista, la qual ho ha capgirat tot! Potser per això les nostres preguntes s'han fet més urgents. Gràcies Anita i Pikara Magazine,
Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, som un grup de mares activistes amb una sabata i una espardenya, no tenim persones contractades. Pensem que la feina de denúncia que estem fent nosaltres l'haurien d'estar fent les entitats que representen els drets dels nostres fills i filles.

El darrer any i mig hem entès, però, que amb qui més compartim és amb les companyes que també cuiden: Sindicato Sad de Cuidadores Professionals,  la xarxa de Cuidadores Familiars, Las Kellys Barcelona, Sindillar, Mujeres Unidas Entre Tierras i Associacio Encert (la neteja és la primera cura i la més important, ja sigui personal professional o no). Coincidim amb elles en el cansament, el desgast, les malalties i en la invisibilitat. Si ens sumem a les treballadores de les cures, totes juntes som més fortes.

Les cures feminitzades i no reconegudes són una forma d'explotació. L'explotació porta al cansament i va en detriment del dret bàsic dels nostres fills i filles a ser ben cuidats, i del nostre dret a la salut també. I per què? Perquè l'explotació permet l'acumulació per despossessió: en el nostre cas per despossessió de la nostra salut i del dret a viure dignament dels nostres fills i filles.

Si aquestes idees i aquest feminisme us incomoda recordeu que el feminisme que no molesta és màrqueting i prou. Com diu Luisa fuentes Guaza en un article, “No és urgent abordar les cures perquè els cossos que es destrueixen són cossos sense valor, els nostres cossos (i els dels nostres fills i filles,- afegim nosaltres-). Cossos destinats a això, a continuar sostenint o assumint les cures des del silenci, perquè la vida sigui possible”.  

Seguirem.