Una sexualitat monstruosa

“Aquí estoy, desnuda, dispuesa a incendiar los mandatos de la domesticación. Un ser medio humano, medio animal, cubierto de cuero y piel, cola y tacones, pezones y látex”. (Eukanuka Postporno, 45sna, 2019. Cinemateca de Bogotà).

La sexualitat dels i les monstres no interessa perquè només produeix més monstres; no existeix el joc de donar i rebre plaer, ja que són petits angelets asexuats sense desig, sense conys, sense polles, sense anus. I la sexualitat com a mitjà de reproducció tampoc es troba en els plans de la societat: què és això d’anar propagant més gent deforme i disfuncional?

Això sí, els tractarem com a persones “normals” perquè pobrets prou mala sort han tingut, així que els incloem com a bones ànimes cristianes i caritatives que som. Per tant, els hi donem lloc en la nostra vida moderna i progre per tal que estudiïn i així no molestin a casa i els col·loquem en alguna empresa perquè s’incorporin al sistema capitalista i aportin a la seguretat social.

La negació o invisibilització de la sexualitat dels monstres o la seva reproducció és una negació a si mateixos, a la seva existència. ¿Monstruitos follando y reproduciendose? No, gràcies. Puto sistema.

Per tant, si ets “normal” el teu deure és el de reproduir-te per continuar creant serfs de l’Estat, i si ets “anormal” no pots ni provar-ho. Les lleis emparen tot l’anterior d’una forma silenciosa de vegades i descarada en d’altres, depenent si el govern és una democràcia o una dictadura. Intenten que creiem que aquestes lleis estan per protegir-nos, per vetllar per cadascuna de nosaltres. Ni ens beneficien, ni ens protegeixen.

És a dir, algunes persones amb diversitat funcional tenen, volen o desitgen un suport en la seva sexualitat per viure-la de forma autònoma i plena. Per a això, necessiten suport humà perquè amb el meu cos pugui assistir a explorar la sexualitat i el plaer de la persona que ho requereix. Aquest seria el cas de l’Assistència Sexual.

Ara bé, si aquesta persona viu a casa seva de forma autònoma i independent, genial, però no oblidem que la gran majoria depenen econòmicament —i fins i tot, algunes, legalment— de les seves famílies o de l’Estat. Aquest últim materialitzat en forma d’institucions, algunes totalment coercitives i d’altres que “afavoreixen la vida autònoma dels seus usuaris” o almenys s’omplen la boca de dir-ho. Per cert, cada vegada tinc més odi el terme “usuari”, no són números, són persones. De tant en tant crec que és necessari recordar-ho.

Sabem que la realitat no és aquesta i que moltes institucions residencials són petites presons sense barrots però amb un gran poder de control sobre les seves vides, les seves sexualitats i els seus plaers. Recordem també que la majoria d’institucions d’aquest tipus tenen un passat religiós, ja que ajudar a aquests pobres desgraciats els servia per comprar a terminis el bitllet al cel, al paradís, a la salvació.

Per tant, si ets una persona amb diversitat funcional i estàs condemnat en un centre d’aquest tipus, estàs fotut perquè t’escoltin i et facin cas. Els professionals d’aquests centres senten la paraula sexe, masturbació, correguda, orgasme, palla i es continuen portant les mans al cap. Tot i que sembla que aquest tipus d’institucions comencen a modernitzar-se, ja que he anat a un parell de residències a Barcelona i ha estat tota una experiència a explicar (potser en un altre article us explico les meves aventures en aquestes).

Professionals, escoltem a les persones que acompanyem i, sobretot, deixem de projectar els nostres interessos i vetllem pels seus.