No és mímica, és llengua de signes

L’any 1848 Jaume Clotet i Fabrés era un capellà del poble de Civit, a la comarca de la Segarra. Un bon dia va presentar-se a la sagristia de l’església parroquial un home d’edat avançada i va demanar al clergue si podia confessar el seu fill, que l’acompanyava, i donar-li la comunió. D’entrada, Clotet va contestar que era impossible atendre la seva petició perquè ell “no entenia els sordmuts”. Malgrat que en un primer moment el jove no va poder rebre aquell sagrament, com que el pare assegurava que sí que es podia comunicar amb el seu fill, aviat Clotet va tornar a contactar-hi.

—Està vostè segur que el seu fill sordmut el comprèn en tot?— va preguntar Clotet a aquell home.

—“Sí, senyor” —va contestar— “I perquè vostè es convenci, jo parlaré davant de la seva presència. Què vol que li digui?”

Tot seguit, Clotet va suggerir diverses preguntes i va quedar ben sorprès quan va veure que pare i fill dialogaven amb signes i s’entenien sense cap problema. Aquesta situació va fer-lo canviar de parer. El capellà va fer-se ell mateix aquesta reflexió: “Si un home del camp i sense lletres ha arribat a entendre perfectament l’art de parlar amb signes, per què no podria jo aprendre’n?”.

L’any 1850, arran d’una obligada convalescència per una operació de genoll a Barcelona, Jaume Clotet va aprofitar el temps de repòs per aprendre els signes bàsics gràcies a les lliçons que va rebre d’un sacerdot de l’Oratori de Sant Felip Neri. Fruit també de les seves bones dots com a observador, Clotet es va fixar bé en com signaven els sords. Tot plegat va fer possible que es convertís en un instructor de nens sords per ensenyar-los catequesi i que escrivís les primeres obres pedagògiques de Catalunya en què s’estudiaven els signes dels sords.

Enguany s’escau de recordar aquesta història, ja que es compleixen 200 anys del naixement de Jaume Clotet. La Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) s’ha afegit a la commemoració del seu bicentenari amb una Jornada científica que el passat 8 de setembre va reunir acadèmics, experts, religiosos i membres de la comunitat sorda. Clotet va néixer a Manresa i va tenir forts lligams amb Vic tota la vida. Del 1843 al 1845 va estudiar al seminari de Vic. Més endavant va ser cofundador de l’orde dels claretians, on va exercir diversos càrrecs: subdirector de la Congregació, superior de Vic i secretari general entre 1888 i 1891. Va publicar tota la seva obra dedicada als sords a Vic.

Al segle XIX no existia prou consciència lingüística dels seus usuaris i encara no es parlava de llengües de signes. Amb tot i això, l’obra de Clotet sens dubte va ajudar a prestigiar i reconèixer “l’art dels signes”. Podem considerar, així doncs, Clotet un pioner, un home que va impulsar la llengua de signes catalana (LSC) des del moment que va descriure i estudiar tant els signes que feien servir els sords al segle XIX com les estructures gramaticals que empraven aleshores.

Clotet es va adonar que no era simplement mímica, el sistema comunicatiu que feien servir els sords. Era una forma de comunicació per accedir al seu pensament. La seva presa de consciència és un exemple per a les generacions posteriors. En els seus cercles, va contribuir a posar en valor el codi signat i, per tant, la seva obra té gran importància. Cal situar-la dins de la història en un estadi de desenvolupament de la llengua de signes, quan encara no tenia ni nom, i estava lluny del reconeixement científic actual.

Dos segles després, a Vic, el 8 de setembre la llengua de signes catalana (LSC) va agafar gran força i vigor en un fòrum universitari. Després de les ponències del matí, a la tarda els signes es van convertir en els principals protagonistes de la Jornada Clotet, ja que van acostar-nos de manera entranyable als testimonis de vida de quatre persones sordes convidades: David Puigsallosas, Guillem Carles, Maria Bisbal i Raquel Barandiarán. Les seves valuoses opinions i les seves experiències educatives van enriquir una taula rodona ben interessant.

Avui ningú discuteix de manera seriosa que les llengües de signes són llengües plenes amb tots els ets i uts, amb les mateixes potencialitats que les llengües orals. Talment com Clotet va canviar d’opinió quan va adonar-se que aquell home que va acudir a la parròquia de Civit el 1848 no feia només gestos casolans quan es comunicava amb el seu fill sord, avui tots podem obrir els ulls i canviar de xip en tantíssimes coses que ignorem o que tenim mal apreses. Ben segur que si escoltem les minories socials i lingüístiques, desfarem falsos prejudicis. I, si volem una societat de veritat accessible, sense barreres, l’empatia cap a la realitat de les persones sordes ens interpel·la.