L’hivern del descontentament

El Govern de la Generalitat ha fet públic l’anunci d’un increment del 3% dels mòduls i les tarifes dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, amb efectes retroactius a 1 de gener d’enguany. Sense dubte, és una bona notícia, sobretot si recordem que, durant el 2021, aquestes tarifes es varen mantenir congelades i que, només el 2019 i el 2020, vàrem tenir alguns lleugers increments, després de deu anys de retallades i congelacions del finançament dels serveis i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament.

No tots els serveis, però, varen tenir aquests increments. Tanmateix, certament és un increment insuficient, en un context on al crònic infrafinançament que el Tercer Sector pateix s’hi afegeix una inflació desbocada, especialment amb uns costos dels subministraments energètics i l’alimentació disparats. El panorama és terriblement incert i preocupant. El Tercer Sector va mostrar la seva resiliència durant la crisi econòmica de la Gran Recessió i durant la pandèmia de la Covid-19. Sovint, trobant-se molt sol.

Però, certament, el sector està al límit. Els equips directius, els professionals d’atenció, els voluntaris i, en el nostre cas, també les famílies, s’han ajustat per la via dels salaris i en la recerca de finançament privat alternatiu per garantir la sostenibilitat de les entitats. Els dèficits del finançament públic sovint s’han resolt amb finançament privat als serveis de la Xarxa d’Atenció Pública. Ho hem repetit en multitud d’ocasions. El model de col·laboració publicoprivada no pot ser sinònim de model low cost.

Caldrà que l’any 2023 les tarifes es tornin a incrementar. S’ha assumit la proposta de crear un espai per treballar-ho conjuntament amb tot el sector que atén i té cura de les persones. Aquest espai ha de ser útil, ha de permetre identificar els costos reals de prestar els serveis de la cartera, afrontar el dèficit acumulat, donar resposta al gravíssim problema d’inflació i permetre avançar en les millores salarials dels treballadors del sector, fixant un termini raonable per tancar acords i compromisos concrets per als anys vinents.

El sector no pot estar pendent dels canvis de govern o de legislatures curtes. Es necessita estabilitat i una mirada a mitjà i llarg termini i, alhora, modernitzar i actualitzar la cartera de serveis i els mecanismes d’acreditació, concertació, contractació i subvenció d’aquests. Tenim un sistema burocràtic, feixuc, que no dona poder a la gent per decidir com vol ser atesa, ni permet a les entitats oferir una atenció efectivament centrada en la persona.

Aquests dies el Govern i les organitzacions empresarials de l’àmbit social han dialogat per tal de garantir que els increments de tarifa repercuteixin principalment en un augment dels sous dels treballadors. En els convenis col·lectius on Dincat participa, i que és a on hem d’acordar tot allò que afecta les relacions laborals a les nostres entitats amb els representants dels treballadors, inclosos els increments salarials, hem abordat aquests compromisos. I és on hem de continuar fent-ho. Els acords sorgits de la negociació col·lectiva són fonamentals per tal de millorar i dignificar totes les tasques de cures i suports.

I, certament, els pressupostos de cara el 2023 de la Generalitat hauran de garantir els increments de tarifes, la reducció de les llistes d’espera i afrontar el problema de la inflació, tant per les famílies, com per les entitats. Es parla d’un hivern del descontentament; està en mans del Govern i del Parlament que no ho sigui. I caldran mesures. Des de Dincat, ja hi estem treballant.