Fer allò que cal: aliances i integració al Tercer Sector Social

No descobreixo res de nou, i menys en aquest mitjà, si dic que les més de 3.000 entitats del tercer sector social, que ocupen directament a 100.000 persones, gestionen aproximadament el 75% dels serveis públics d’atenció a les persones (que no són de gestió directa per part de les administracions) enfront del 25% que gestiona la iniciativa mercantil. Ni quan posem de relleu que les administracions públiques són, en conjunt, el principal i pràcticament hegemònic client de les entitats socials, amb la Generalitat al capdavant. Si, de sobte, aquest conjunt d’entitats deixés d’operar, el nostre país tindria un problema de primera magnitud. Efectivament, de forma agregada, representen un risc sistèmic.

Podríem, i de fet ho fem prou sovint, parlar de les més que justificades demandes del sector amb relació a les formes contractuals de prestació de serveis socials, que són públics, i que representen un greuge comparatiu, per exemple, amb els concerts que tenen altres sectors com el sanitari o l’educatiu. Per no parlar també dels preus per servei que paga l’administració pública quan es gestionen de forma externa. Són preus molt inferiors als que paga en la gestió directa, amb tot el que representa en un sector, el de les cures, on el pes de les persones en el pressupost ho és quasi tot, i on no pagar sous dignes genera situacions de precarietat laboral i alhora grans dificultats per captar i retenir el talent.

D’altra banda, per més que es vulgui blindar la gestió dels serveis a les persones per part de les entitats del tercer sector social no lucratives, els fets són molt tossuts, no podem posar-nos una bena als ulls i no veure una amenaça que ja és una realitat, en forma de pinça al sector, on, per una banda, tenim als operadors mercantils (de grans dimensions i enorme capacitat financera) i, de l’altre, la competència  de la mateixa administració desenvolupant consorcis públics que es poden saltar els procediments contractuals de concurrència amb adjudicacions directes.

Per continuar posant el dit a la llaga, sembla bastant obvi que el sector públic, pel desplegament de les polítiques públiques, en aquest cas d’atenció a les persones, disposarà cada vegada de menys recursos. Mirat d’una altra manera; les demandes cada vegada seran més grans i amb els mateixos recursos s’haurà de fer front a majors necessitats. Donar resposta a aquesta situació és, per dir-ho suau, una equació de molt difícil resolució.

No en volia parlar, i potser ja n’he parlat massa. Del que realment us volia parlar és de la resposta que poden donar les entitats i que depèn exclusivament d’elles mateixes.

Com s’hauran d’adaptar les organitzacions a aquesta nova (o no tan nova) realitat? caldrà disposar d’entitats amb major capacitat que les permeti aguantar i donar millor resposta. I això traduït a la crua realitat vol dir, ni més ni menys, que promoure aliances i fusions a cuita corrents. Si el que realment ens mou és el propòsit i el llegat (perquè fem les coses i deixar una organització millor posicionada pel futur) caldrà ser valents com ho van ser els pioners, en molts casos, fa una pila d’anys. Ara no es tracta de crear noves entitats sinó de concentrar-les per continuar sent útils a la societat amb més i millor impacte. Perquè encara que no ens agradi escoltar-ho, la mida de les organitzacions (sí que importa).

Cal exigir a les administracions models contractuals i financers suficients i, alhora, fer valdre la seva feina. Però tot això, per més important que sigui, no serà suficient i el plus de simpatia que tingui l’administració envers el sector social tampoc no farà prou. El sector també ha de fer els deures (que haurien de fer-se de bon grat) posant pel davant el projecte, generant economies d’escala i d’abast, cooperant intensament amb altres organitzacions del tercer sector, però també amb el conjunt de l’economia social i, fins i tot, amb empreses privades.

Els reptes són massa extraordinaris per anar sols. Sortim de la nostra zona de confort i explorem els límits, les organitzacions actuals són instruments (que han estat útils al seu propòsit i han fet una feina valuosíssima) i l’han de continuar fent. Però les circumstàncies canvien, de manera ràpida i convulsa. És per això que cal adaptar les organitzacions, transformar-les i enfortir-les per poder continuar sent útils a la societat.

Comptem amb alguns elements que, almenys sobre el paper, van a favor. Ens movem per propòsits i conviccions, la cooperació forma part dels nostres valors. Les actituds i principis que necessitem per aliar-nos i fusionar-nos no costen diners. Es tracta de ser transparents, generar confiances i tenir ferma voluntat de fer-ho. I finalment, ara sí, les palanques externes que s’activen en forma de vent de cua.

Els projectes integradors i amb ambició són guanyadors davant de les administracions i la societat. Ho són perquè responen amb impacte als colossals reptes que tenim. De colofó, dues bones notícies: la primera és que a cooperar, se n’aprèn cooperant, i la segona és que fer-ho o no fer-ho, només depèn de nosaltres. Ja no valen excuses, ens hi juguem massa.