Valors i conflicte democràtic

Max Weber deia que en el món dels valors es lliura una batalla entre déus. Amb això volia dir que no podem afirmar que hi hagi un conjunt de valors ontològicament veritables, ja que són productes culturals pensats —reflexionats— entre les relacions humanes i en contínua revisió depenent del context sociohistòric, raó per la qual habitualment col·lideixen i apunten a disputes socials sobre quins d’aquests han d’informar prioritàriament la conducta humana. La disputa entre valors és part consubstancial del conflicte polític modern que empeny les societats a més democràcia o a menys.

Per exemple, podem discutir sobre si una societat és més o menys equitativa, essent l’equitat un valor que considerem desitjable de realitzar políticament —en el sentit que els poders públics vetllin perquè totes les persones disposin de les mateixes oportunitats i ningú no es trobi amb desavantatges o obstacles que es puguin evitar—, però no tindria cap sentit deliberar sobre en quin grau estem condicionats per la gravetat que literalment ens fa tocar de peus a terra. La Llei de la gravitació universal conceptualitza una veritat natural indiscutible. Un valor com el de l’equitat és una convenció social que fonamenta una organització social políticament democràtica, i que, en termes de política pública, genera realitats socials observables. Posem per cas, podem avaluar si el sistema educatiu és més o menys equitatiu.

Experimentem recurrentment, doncs, que sobre els valors hi ha debat i confrontació social. La disputa és sobre quins són o haurien de ser els referents normatius preeminents per a la nostra conducta moral i organització política. Perquè, en darrera instància, els valors a què donem importància constitueixen la font de sentit de la nostra existència en comunitat. Però, entre aquests, és complicat que hi hagi harmonia o que conjuguin prou uns amb els altres.

Per exemple, l’aspiració a la llibertat o a la igualtat, dos valors clarament promoguts alhora en temps moderns, són de complexa conjugació: si reclamem llibertat d’acció incondicional per a cadascú, ens trobarem amb serioses dificultats de convivència i amb l’exacerbació de les desigualtats; si pretenem màxima igualtat, estroncarem la capacitat d’elecció i no reconeixerem aquelles diferències de tipus individual i col·lectiu que s’han d’observar si pretenem que l’ordre social sigui equitatiu. A més, en un cas, el de la llibertat, el valor comporta una qualitat atribuïble a l’individu o a un ens social, relativa a la seva voluntat o capacitat d’acció, mentre que l’altre, el de la igualtat, només pren sentit en una relació que comprèn un conjunt social. Norberto Bobbio ho explicava clarament quan ens deia que la proposició “X és lliure” té tot el sentit i, en canvi, no en té afirmar “X és igual”, perquè, en aquest cas, abans cal respondre les qüestions respecte de qui s’és igual, i en què. Com s’encreuen els dos valors en el periple modern és un tema de gran significació política. 

Un intent per conjugar els valors de la llibertat i la igualtat és la idea d’igualtat d’oportunitats, autèntic referent normatiu dels estats del benestar, la qual pressuposa que hi ha desigualtats i que n’hi haurà, però que, en la mesura que tota existència humana té el dret a viure en condicions adequades i a desenvolupar les seves potencialitats, el sistema polític ha de procurar que tothom qui ha nascut pugui continuar endavant amb independència de la posició social que s’hagi heretat en néixer. Evidentment, la igualtat d’oportunitats és un valor confrontat a mantes vegades per la recerca estructural en ciències socials, que mostra fefaentment la tendència a la reproducció del sistema de desigualtats. Però, important: si considerem que la igualtat d’oportunitats és un valor generatiu de societats més cohesionades, més estables i desenvolupades, el sistema polític invertirà més en educació i en altres polítiques de protecció social.

En resum, els valors que donen contingut a la política poden comptar amb l’aval social perquè hi ha un consens relatiu sobre la seva validesa per a la convivència i per aconseguir objectius d’organització social que considerem desitjables, no perquè siguin els correctes des d’un punt de vista científic-ontològic. La ciència proporciona coneixements conceptuals i tècnics que poden informar les posicions polítiques i l’acció. Un conjunt de valors combinats adequadament facilitaran l’extensió del benestar entre el conjunt de la societat; altres, asseguraran la configuració d’elits poderoses. Depèn de nosaltres vetllar perquè els valors que informen la democràcia prevalguin sobre els que promouen l’autocràcia. No només declarant la bondat d’uns valors sobre uns altres, sinó demostrant-ho mitjançant les polítiques que desenvolupem.