Escola inclusiva: idees modestes per anar avançant 

Sobre educació, i més si es vol inclusiva, cada dia se n’aprèn. Ho apunto d’entrada abans que algú es pregunti qui soc jo per donar lliçons. No és el que pretenc, ni com a pare de qui va ser un alumne amb NESE i ara és un jove en procés d’incorporació al mercat laboral ordinari, ni com a periodista que ha seguit a fons el debat educatiu, ni ara —molt recentment— com a docent de secundària. Però sí que vull aprofitar aquesta invitació per compartir algunes idees més o menys encertades que, tal vegada, podrien servir per avançar algunes passes en el llarg camí cap a l’escola inclusiva. 

Primera. Diria que el més urgent és que el sistema educatiu perdi d’una vegada la por a cedir capacitat de decisió a les famílies. Fins i tot entenent que una etiqueta (diagnòstic) pot tenir alguna utilitat —estadística si més no—, cal partir de la base que no explica pràcticament res sobre les necessitats educatives de l’infant al qual li és adjudicada. I cal acceptar que qui millor el coneix no seran mai els experts (que l’hauran vist tres o quatre cops a tot estirar), sinó la seva mare o el seu pare, els quals, tret de casos excepcionals, el veuen cada dia d’ençà que va néixer. Als tècnics (que no experts) se’ls ha d’escoltar, però han de decidir les famílies, i encara avui sovint això no passa. Aquest és el punt que més frustra i irrita les famílies. Habitualment amb raó. 

Aquesta desconfiança atàvica del sistema amb el criteri de les famílies s’exemplifica en una flagrant contradicció jurídica entre els decrets d’escola inclusiva (150/2017) i d’admissió (11/2021). Mentre la primera norma atorga a la família d’un alumne amb NESE l’última paraula a l’hora de decidir si opta per una escola ordinària o una especial, el segon —aprovat tres anys i mig després i concebut com a eina contra la segregació escolar i no per fomentar la inclusió—, introdueix un article en el qual aquesta última paraula queda en mans del director o directora del servei territorial. Sembla evident la voluntat del sistema de corregir, per la porta falsa, el que algú va entendre que era una concessió excessiva i temerària a les famílies. Ara tenim dues normes del mateix rang que diuen quelcom ben diferent. 

Segona. Penso que alguns docents encara han de fer el pas endavant que ja han fet bona part dels seus companys i companyes. Contra el que aquest sector opina, l’educació inclusiva no és el deliri de qui mai ha trepitjat una aula, sinó que és un dret de tot infant, un benefici per al conjunt i, també, la complexa realitat quotidiana amb què s’ha de treballar. Deia Josep Maria Jarque que els docents són la paret mestra del model inclusiu, mentre que els especialistes (mestres d’educació especial, orientadors, logopedes, vetlladors, professionals d’EAP i de CEEPSIR, etc.) en són els seus contraforts. Ho recordo perquè alguns encara ho veuen a l’inrevés, o es refugien en la cantarella del “no hi ha recursos”, o deixen anar sentències com “aquest infant estaria millor en un altre lloc”, “no li fem cap bé tenint-lo aquí”, etc. 

Certament, per eliminar barreres i personalitzar els aprenentatges (que d’això va la cosa) fan falta més recursos i més formació, i falten també hores i mans per a una bona coordinació entre els diferents professionals. Però posar-s’hi bé (i no de perfil) és un excel·lent primer pas. El segon és comunicar-se molt amb la família d’aquell infant i abordar en positiu els problemes quotidians. He conegut moltes famílies de nois i noies amb discapacitat escolaritzats en centres ordinaris que han acabat anímicament desfets de les vegades que els han martellejat amb aspectes negatius sobre els seus fills. Ja se sap: pels alumnes amb etiqueta qualsevol trapelleria té bonus. Els fan sentir culpables d’haver portat al món una persona amb discapacitat. I així és com hi ha famílies que acaben duent els seus fills a un centre especial, on saben donar més rellevància als progressos que als contratemps, i llavors t’expliquen el canvi amb només tres síl·labes: “Quin-des-cans!”. 

La meva tercera reflexió s’adreça a les famílies. Crec que hauríem de posar alguns matisos a algunes de les nostres crítiques. Molt sovint convertim un assumpte particular, en el qual algun o alguns tècnics de l’administració no han estat a l’altura, en la presumpta prova del nou de la “falta de voluntat política”. I perdem de vista la quantitat de decisions que es prenen a tots els nivells en un sistema que mou diàriament prop de dos milions de persones (entre alumnat, professorat i altres professionals). I la crítica, quan es maximalitza i sobredimensiona, és aprofitada pels sectors més refractaris i immobilistes, ja que alimenta la seva retòrica segons la qual la inclusió és un conte de fades i a més neoliberal (un epítet sense solta ni volta al qual darrerament recorren amb la pretensió que esdevingui un argument irrefutable). 

També és veritat que hem vist com decisions burocràtiques de caire excloent aparentment inamovibles es modificaven quan l’assumpte era airejat per les xarxes i la premsa. Per a qualsevol família aquest enfrontament amb el sistema representa un gran desgast emocional, però és l’única manera que moltes han tingut de saltar els murs d’incomprensió i resistències a fi de pressionar els polítics. D’aquí la importància (quarta idea) d’establir canals de comunicació constants, fàcils i fluids entre els serveis territorials i les entitats del tercer sector que treballen en l’àmbit educatiu. 

Com diu el proverbi xinès que ens recorda Jordi San José a Estimades famílies, “fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen”. I d’això vivim: sentim els arbres que cauen i no els que creixen. Són percepcions subjectives, experiències personals normalment doloroses, i no tenim res més. Això succeeix, en bona part, perquè no hi ha cap indicador mínimament objectiu per prendre el pols al sistema, per saber si avancem, si anem enrere o si ens hem perdut en un laberint. Trobar aquest baròmetre (cinquena) és un deure urgent que s’ha d’apuntar el sistema.