Per la supressió de la cita prèvia obligatòria

L’administració, en general, ha aprofitat les mesures que es van adoptar durant la pandèmia de la Covid-19 per accelerar l’administració electrònica, però sense fer els canvis profunds que això requereix, i per mantenir la imposició de la cita prèvia obligatòria per qualsevol tràmit, quan ni tan sols està prevista a la Llei 39/2015 d’1 d’octubre de procediment administratiu.

No es pot obligar la ciutadania a relacionar-se amb l’administració per mitjans telemàtics, però, en canvi, se l’està discriminant per no fer-ho, i a més, amb la persistència de la cita prèvia obligatòria s’està dificultant l’accés a l’administració fins a extrems insuportables. En aquest cas faig referència concreta a les enormes dificultats per obtenir una cita prèvia a l’INSS i la desesperació que això genera, com a exemple del que no ha de ser l’administració, que expulsa l’administrat i l’obliga a contractar una gestoria; o la impossibilitat de solucionar amb l’Institut Municipal de Finances de l’Ajuntament de Barcelona una situació greu per un ciutadà embargat per un error lamentable que només aconseguia parlar amb contestadors i obtenir respostes absurdes.

Hi ha col·lectius especialment vulnerables com la gent gran, gent sense recursos o sense coneixements suficients per desenvolupar-se correctament en l’ús d’aquests mitjans que s’ha vist clarament perjudicada per la seva implantació i per una nova burocratització dels tràmits que no fan més que empitjorar el funcionament dels serveis públics.

Quan la ciutadania que no vol o no pot relacionar-se per mitjans electrònics amb l’administració es veu obligada a demanar cita prèvia per qualsevol tràmit sense accés a la necessària i efectiva informació prèvia, s’està produint una discriminació clara en comparació a qui pot fer els tràmits, sense problemes, en línia.

En primer lloc, com he dit, s’ha de recordar que la cita prèvia és un tràmit administratiu que no es troba regulat com a tal a la llei i, per tant, no es pot considerar legal com a tràmit obligatori. És a dir, no es pot imposar un tràmit que no està previst a la llei, si a més no és útil a la ciutadania, i en poso uns exemples: No és acceptable que a un ciutadà o ciutadana a qui se li ha notificat una sanció i té un termini per fer recursos o al·legacionsi examinar l’expedient en el seu cas, se li doni cita prèvia més enllà del termini que se li ha concedit per fer al·legacions; com tampoc no ho és que al mateix temps no se li faciliti el contingut de l’expedient, perquè si es digitalitzen els tràmits pel ciutadà l’administració els hi ha de facilitar l’accés en línia.

No és acceptable que un ciutadà o ciutadana hagi de demanar cita prèvia cada vegada que vol presentar un escrit o fer una consulta perquè no sap utilitzar els mitjans telemàtics; i no és acceptable que s’esgotin les cites prèvies al cap de cinc minuts d’haver-se obert el torn de sol·licituds, com passa amb el sistema de cites a l’INSS. És cert que cada vegada hi ha més temes a gestionar, més funcions públiques i menys recursos, i també ho és que els treballadors de l’administració consideren molt eficaç la cita prèvia perquè permet una atenció personalitzada i sense esperes; és cert que la cita prèvia, un cop es disposa de la informació correcta, afavoreix determinats tràmits, però, en canvi, no té cap sentit imposar-la per presentar escrits, demanar volants d’empadronament o per fer una denúncia. Aquesta limitació d’haver de disposar de cita per fer-ho és totalment il·legal i un tràmit inexistent, fins a l’absurd que en alguna administració li han arribat a recomanar al ciutadà que se li acabava un termini, que ho anés a presentar a l’oficina de correus!

Si a més tenim en compte que tots els professionals i empreses ja no es relacionen presencialment amb l’administració perquè a ells sí que la llei els obliga a fer-ho per mitjans electrònics, i que molts particulars han optat per aquest sistema, no s’ha de tenir por d’eliminar la cita prèvia obligatòria perquè per força hi ha d’haver menys concurrència de ciutadans que abans de la pandèmia i se’ls ha de poder atendre i informar presencialment si així ho volen, tal com es feia abans del desastre del març de 2020, que ja no pot servir d’excusa.