T’has pres les pastilletes?

El model d’atenció a les persones ha anat canviant al llarg del temps i a mesura que es va tenint més formació i informació. És una feina molt intensa, tant a nivell físic com a nivell emocional i, a més, és necessari revisar periòdicament les pràctiques que portem a terme. Cal tenir present de manera contínua i ferma que totes i cadascuna de les nostres accions repercuteixen directament en la vida d’algú. Des de la manera de mirar fins a la manera de gestionar quelcom, passant per la manera de parlar.

Quan acompanyem a persones amb alguna discapacitat, algun trastorn de salut mental o en procés d’envelliment, sovint ens trobem en situacions en les quals focalitzem en aquells dèficits que les fan ser dependents de l’ajuda d’una tercera persona. Amb tota la bona intenció, adaptem el llenguatge a la que pensem que és la seva capacitat de comprensió i el que acabem fent és infantilitzar. La parla infantilitzadora pot afavorir de manera involuntària els comportaments dependents, l’aïllament o la depressió, el deteriorament físic, cognitiu i funcional (Ryan, Hummert i Boich, 1995).

Aquesta manera de comunicar-nos ve donada pels estereotips i prejudicis (que al llarg de l’evolució ens han ajudat a classificar individus en grups amb l’objectiu d’entendre el món, però que també han anat perdent aquesta virtut), que estan molt arrelats i ja gairebé no ens parem ni a reflexionar. En el més profund de cada cap hi ha idees com ara que les persones amb discapacitat intel·lectual són nens i nenes eternes, que totes les persones en procés d’envelliment retrocedeixen a la infància, o que les persones amb algun trastorn de salut mental són menys intel·ligents o són dèbils.

Malgrat que la intenció de l’adaptació de la comunicació sigui clarificar i mostrar afecte, s’ha vist que les persones que reben instruccions infantilitzades no les entenen millor que les persones que reben instruccions amb una parla semblant a la que fem servir amb la resta d’adults. A més, les persones que reben instruccions infantilitzades tenen una percepció negativa sobre qui fa servir aquest estil comunicatiu (Kemper i Harden, 1999).

Generalitzant, es concep que les persones amb alguna necessitat de suport no tenen cap competència per decidir com viure la pròpia vida i les expectatives respecte al que la pròpia persona té a dir són baixes. Amb la intenció d’adaptar el llenguatge a la comprensió de qui escolta, sovint canviem el to de veu, fem servir frases simples i una prosòdia similar a la que fem servir quan ens dirigim a un infant. Alhora, no esperem que la persona respongui, sinó que pot passar que ho fem en el seu lloc. A vegades també ometem informació pensant que la persona no ho comprendrà o no necessita ni desitja conèixer (per exemple, aspectes sexoafectius). L’objectiu inicial de totes aquestes conductes sol ser la protecció, però la conseqüència pot acabar sent l’augment de la sensació d’indefensió i la restricció de la pròpia autonomia (Belgich, 2004).

L’autonomia refereix a la capacitat de qüestionar, consensuar, decidir, rebutjar, triar, equivocar-se, córrer riscos, fer coses noves, acceptar conseqüències, assumir responsabilitats, tenir somnis, conviure, projectar, imaginar, crear, sentir, pensar dir i fer (Contino, 2017).

Per altra banda, cal tenir present el macro context de la societat, en la que les polítiques se solen fer sense fer partícips a la ciutadania. Això ja és infantilitzador i, les persones amb necessitat de suport poden patir-ho a nivell macro (com tothom) i micro (en l’entorn proper).

Amb tot això, igualment hem de fer autocrítica, ja que podem caure fàcilment en la perspectiva de voler aconseguir que la vida de totes les persones sigui exactament igual, buscant la “normalització”, quan potser el més idoni seria sensibilitzar-nos i acceptar que hi ha moltes maneres de funcionar i no cal seguir una norma establerta.

Són aspectes que poden passar desapercebuts, sigui per manca de consciència o per desconeixement d’alternatives, la qual cosa fa l’avaluació més difícil. Per tant, es fa necessari un esforç actiu de totes i tots, professionals o no, per fer reflexions ètiques sobre el tema i revisar l’estil comunicatiu que fem servir en funció de la persona que ens escolta. Quins prejudicis tinc sobre la persona? Parlo en base a estereotips? És necessari l’ús de diminutius? Cal que alci la veu? Cal que acabi la seva frase o respongui per ell o ella?

Hem de posar el focus en l’individu que tenim al davant, sincronitzar rellotges entre el que volem transmetre o demanar i l’edat que té, augmentar la confiança a través de l’escolta activa i l’empatia, i respectar la seva dignitat. Es poden fer servir paraules agradables, fer servir paràfrasis, mantenir el contacte visual, fer servir un to de veu suau, observar també el llenguatge no verbal. Poden semblar detalls petits, però estic segura que si ens parem a analitzar com ens comuniquem amb segons quines persones, trobarem alguna cosa susceptible de millora.

Tractar amb afecte i respecte, promovent l’autonomia i centrant-nos en les capacitats de cada persona és un acte de validació.