Pagar la calefacció a l’estiu

En plena onada de calor, amb els termòmetres marcant la temperatura mitjana global més alta de tots els temps, amb els ventiladors encesos per tot arreu, i a Acollida i Esperança estem pensant en com pagarem la calefacció. 

D’ençà que l’any 1996 vam obrir la casa d’acollida Can Banús, a Badalona, una de les nostres obsessions va ser aconseguir que les persones en situació d’exclusió social que hi resideixen poguessin gaudir d’una setmana de vacances, d’un moment de trencament amb la rutina diària que, en molts casos, les connecta amb moments vitals anteriors, en positiu. A aquelles vacances es van anar sumant les persones del pis d’inclusió Itaca, de la casa d’acollida del Convent dels Franciscans i, més tard, les persones participants del SAVA i del Servei d’Habitatge de la nostra fundació. Una setmana de vacances, a una casa de colònies, compartint gaudi i oci amb les persones professionals i voluntàries. 

Perquè aquesta obsessió per garantir unes vacances es va vincular, des de l’inici, amb una altra obsessió d’Acollida i Esperança: el fet de trencar amb la desigualtat de les relacions entre les persones professionals o voluntàries i les beneficiàries. D’aquesta manera, almenys durant una setmana, tots i totes a la fundació aconseguim compartir amb autenticitat uns moments que provoquen records i eixamplen la capacitat de les persones per afrontar els processos de recuperació personal que tenen per davant. 

En això consisteix el programa de vacances de les persones beneficiàries que, a Acollida i Esperança, tenim en peu des de gairebé els inicis de la nostra activitat. O, més aviat, que teníem. Perquè, des de l’any passat, la calefacció no marxa de vacances. 

Acollida i Esperança no ha estat l’única entitat que ha patit el fort increment de les despeses energètiques que es va iniciar l’any 2022. Al cap de pocs mesos de començar la guerra a Ucraïna, vam poder comprovar que el pressupost anual de despeses energètiques de les dues cases d’acollida s’havia esgotat en només dos mesos. I això que veníem d’una feina de molts anys en favor de l’eficiència energètica dels nostres serveis, on tan sols ens faltava instal·lar fonts d’autoconsum energètic. Però la realitat de l’increment de preus ens va tocar de cara. 

Va ser d’aquesta manera que vam haver de prendre mesures extraordinàries per reduir encara més la despesa energètica, així com altres mesures d’estalvi econòmic. La més dolorosa, sense dubte, va ser haver de renunciar a les vacances de les persones beneficiàries del projecte, per tal de poder fer front a les factures de gas i electricitat. I, tot i això, aquesta partida es va disparar fins a un 46% més que l’any 2021. 

L’increment de preus provocat per la inflació i per aquesta crisi multinivell que suposa el canvi climàtic no marxarà un cop acabi el conflicte a Ucraïna. No tornarem a la situació anterior a la que teníem, d’igual manera que no hem tornat mai a la situació prèvia a la crisi de la Covid-19, o a la situació prèvia a la crisi econòmica de 2008. Perquè les crisis són com el mecanisme d’un rellotge en funcionament, només es mou cap endavant, inexorablement, i un cop hem canviat d’escenari, no es pot tornar enrere. 

Per fer front a aquesta i altres situacions de crisi, les entitats acabem renunciant —sí, diguem-ho clar, perquè és una renúncia— a desenvolupar part del nostre projecte d’acció social que ens fa úniques i diferents d’altres entitats o a altres serveis desplegats per l’administració pública. I cap d’aquestes renúncies, una a una, suposa una tragèdia per ningú. Ni per l’entitat ni per les persones beneficiàries ni, per descomptat, pels serveis que despleguem. El problema, però, és quan són tantes les renúncies que, a poc a poc, correm el risc de desvirtuar-nos i deixar de ser nosaltres mateixes. 

És clar que les persones que viuen a Can Banús o al Convent dels Franciscans poden passar sense anar una setmana a una casa de vacances. I les professionals i les voluntàries podem passar sense compartir aquells dies amb elles. Però la qüestió és que hi havia un dret de les persones beneficiàries dels nostres serveis a poder gaudir d’una setmana de vacances a l’any, i ara aquest dret ja no hi és per una cosa tan banal com pagar la calefacció a l’hivern. 

Les entitats molt sovint afrontem soles aquestes situacions. Sort de les nostres bases socials, capaces de donar suport allà on ho demanem. Però fins i tot elles tenen un límit en la seva capacitat de resposta, no podem estar demanant un ajut extra per tot i en tot moment quan la nostra base social també està patint les conseqüències de les mateixes crisi multinivell. 

És per això que necessitem administracions públiques més properes als nostres projectes, amb una capacitat econòmica forta, per tal de donar suport quan la situació canvia, i que sàpiguen valorar aquelles tasques que realitzem les entitats i que no estan visibles als formularis de les subvencions o les concertacions. Que entenguin el sector amb totes les seves complexitats, i facilitin els trànsits d’un sistema a un altre, que ens acompanyin a superar les diferents crisis que travessem i les que travessarem. 

Mai ens hauríem pensat que l’escalfament global ens faria preocupar al juliol per com pagarem la calefacció a l’hivern. I, com aquesta sorpresa, en tindrem d’altres. La fortalesa del sector social i la seva capacitat per sobreviure les crisis que vindran resultarà clau els anys vinents. No només formem part de la garantia dels drets socials d’una part de la ciutadania que ha caigut en situacions d’exclusió social, sinó que recolzar-nos i treballar conjuntament és una part importantíssima per garantir una transició ecosocial justa per tots i per totes.