El dret a sufragi no és universal

Tot i que la junta electoral diu que el dret a sufragi és universal, lliure, igual, directe i secret, no és veritat. Que l’actual llei d’estrangeria és perversa, ja n’estàvem al cas. Per intentar entendre perquè algunes persones nascudes a l’Estat espanyol no poden votar a les eleccions vinents hem d’anar a buscar el motiu pel qual s’adquireix la nacionalitat a l’ordenament jurídic espanyol. El Codi Civil espanyol estableix que la nacionalitat és a través de ius sanguinis, és a dir que tota persona nascuda a l’Estat espanyol tindrà la mateixa nacionalitat que els seus pares. Això vol dir que encara que faci dècades que resideixis de manera permanent al territori, si no tens un tros de plàstic que posa DNI no podràs votar. 

Una persona que ha nascut a territori espanyol, ha fet el seu recorregut educatiu i ha començat a treballar, arribarà un moment que haurà de pagar les seves retribucions i passar per la mola, com tot fill de veí. Però aquí és on ve la tampa, si és fill o filla de pares migrats sense nacionalitzar i no està d’acord amb el govern actual haurà de creuar-se de mans perquè no podrà votar. 

Existeixen algunes iniciatives com la de l’activista Safia El Aaddam, impulsora de ‘Te cedo mi voto‘ i ‘#votaresunderecho’ i que ha viscut en primera persona la vulneració al vot de manera sistemàtica. L’activista és impulsora d’aquesta campanya gràcies a la qual persones migrants i els seus fills i filles tenen l’oportunitat de votar. Posen en contacte a persones abstencionistes que vulguin cedir el seu vot amb persones immigrades o descendents sense nacionalitzar que vulguin fer-ho. Els requisits per cedir el vot són senzills: inscriure’t en una web i poder anar a votar el dia de les eleccions. Des de la web busquen una parella compatible i... voilà, la màgia. 

Tot i que paga la pena tenir en compte aquests tipus d’iniciatives, no continuen sent res més que un pegat en una vulneració de drets fonamentals i potser és millor modificar la llei d’estrangeria i que la nacionalitat es pugui obtenir de manera directa (no podem oblidar que actualment els expedients de sol·licitud de nacionalitat es poden endarrerir molts mesos, i fins i tot anys). 

Encara que existeix la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat per altres vies, una de les més recurrents és la nacionalitat per residència, però aquesta també és una opció discriminatòria. Per una banda, els requisits temporals previs per accedir-hi poden variar segons el país d’origen, d’un a deu anys. A més, en molts casos s’exigeix dos exàmens que estan vinculats a costos econòmics, sense deixar de banda que la trajectòria acadèmica de cada persona pot dificultar la seva obtenció, fent que els hagin de repetir amb el seu addicional cost econòmic o que no puguin assolir aquest requisit. 

La perversitat d’aquest marc normatiu va més enllà. Són molts els drets que les persones sense nacionalitat no tenen, com l’accés a oposicions, o l’accés al funcionariat, dificultats per l’obertura i manteniment de comptes a entitats bancàries, etc. Aquest fet contradiu el principi jurídic fonamental d’igualtat davant la llei, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans, i comporta una discriminació en funció de la nacionalitat. 

Els drets no poden estar lligats a la ciutadania i a la nacionalitat, ja que qui atorga aquesta nacionalitat és el mateix govern institucional que no permet el sufragi per canviar les lleis. Per això cal desvincular els drets de la ciutadania a l’obtenció de la nacionalitat. 

Podem resumir la llei d’estrangeria i l’obtenció de la nacionalitat com un entrebanc burocràtic per amagar el racisme institucional. Un racisme institucional amb el qual aquest 23-J es trobaran molts dels nostres veïns i veïnes. 

Si volem que el sufragi sigui universal de debò cal tenir en compte a tota la ciutadania independentment de la seva nacionalitat. I que sigui l’elecció personal i la pertinença a la terra de cadascú el que marqui la possibilitat de vot propi.