Les actituds sistemàticament abusives i discriminatòries de les figures d’autoritat i altres coses que ja no ens podem permetre normalitzar

És ja el vespre. Un vespre de xafogor imbatible. Aquesta darrera onada no et dona treva encara que estiguis preparada per viatjar amb l’aire condicionat dels ferrocarrils catalans. Hem anat ocupant tots els seients de l’R6 de la línia Llobregat-Anoia, tot limitant l’espai entre els nostres cossos, i falten pocs minuts per la sortida. De sobte, algú entra en carrera, amunt i avall. Fugint. Entren llavors els revisors en escena. Dos homes que s’apropen, clarament amb ordre de crida i cerca, i ens miren a les persones que ens trobem en els seients de les dues fileres del passadís central. I ja m’ensumo el que està a punt de passar. 

Les primeres i úniques persones a les quals els revisors han demanat la targeta per comprovar que no s’han colat, no eren blanques. Diré que, a més, una d’elles ha hagut de mostrar la seva targeta T-mobilitat dues vegades en menys de 10 minuts a dos treballadors diferents. La noia jove que ha estat discriminada li ha preguntat al revisor que per què li tornen a demanar la targeta si ja ho han validat els seus companys. La resposta, si era una resposta, ha estat desagradable i intimidatòria. Sense ànims de fer-se càrrec del greuge que li acaba de causar amb el seu gest, amb la seva decisió. 

“On està el drama?”, es preguntarà molta gent, pensant, també, que la feina dels revisors és sospitar i enxampar a qui no pagui. Sense entrar en judicis del que significa que una cosa sigui justa o no, diran que “això perjudica a tothom” i que per això estan les figures d’autoritat, que vetllen per fer complir la normativa, o bé per fer que tothom pagui i punt. S’arribarà a tolerar, un cop més, aquesta pràctica de triar “perfil racial” com un mal menor, etc.

Però bé, la vivència personal porta inevitablement al posicionament, i per això, jo diré que no, que els protocols racistes no poden ser un mal menor, perquè són la base que aposenta l’odi i la violència, i hi ha molt pocs individus que se’n surtin beneficiats d’aquests, per cert. I això és més que injust per tothom, i fa més mal, perquè aquesta violència encara està molt legitimada socialment i genera moltes víctimes d’abusos de poder cada dia. Perpetua encara més un sistema de violència estructural, de confrontació i desconfiança multilateral que sí que ens perjudica a totes. 

Deixeu-me relacionar aquests fets amb l’èxit que tenen els discursos de persones i partits que assenyalen un enemic comú: la persona que ve de fora, la que és diferent. Fent una associació directa entre delinqüència i la tensió socioeconòmica que vivim amb la presència de persones que han vingut aquí a viure... Saben que això funciona perquè aquest argument és ràpid, efectiu i no s’ha de pensar massa. I a sobre, els mitjans de comunicació reforcen aquesta idea: cada dia s’hi poden veure casos, intencionadament triats, que ajuden a donar-li força. No és casualitat que cap ni un d’aquests líders de partits polítics i mitjans expliqui l’origen i la complexitat de moltes de les problemàtiques socials que vivim, i que les solucions que proposin siguin sempre les mateixes: separar, segregar i fer fora i, quan això no sigui possible, actuar des de l’odi a allò que és desconegut. És a dir, des de l’aversió, el rebuig i l’hostilitat dirigida a una cosa o persona a la qual se li desitja un mal perquè així d’intens és el ressentiment envers allò que no coneixem o no entenem. S’alimenta més la por pel que podria arribar a ser del que és o acaba sent. L’aviació de tot això és més que perillosa, és una invitació a la violència a molts nivells i sense cap fonament (i ja discutiríem en un altre moment si la violència en té, de fonaments). 

A les persones que creuen sentir-se més segures amb cossos de seguretat que realitzen aquestes pràctiques racistes i discriminatòries els hi preguntaria si, reflexionant sobre això, amb calma i posant-hi consciència, continuen sentint-se segures. Sabent que això contribueix a tenir un sistema i un model social que promou la desconfiança i l’hostilitat entre individus i col·lectius i que, per tant, perpetua les dinàmiques de discriminació, opressió i desigualtat deliberadament. 

Cada cop que un revisor demana a la persona que és racialitzada la seva targeta, i només a ella en un context tan divers, se li dona més força als discursos de l’odi. Això és el que no ens podem permetre normalitzar. Ja no. És desgastant tenir aquest estat d’alerta constant, d’haver de mostrar a l’altre contínuament la teva legalitat i que algú aliè a tu hagi de validar la teva existència segons uns paràmetres que es mouen entre classe, grup ètnic, procedència geogràfica, gènere, accent, coneixement de la llengua... I al final de tot, la llei. 

No normalitzar-ho vol dir que la persona afectada es pogués queixar legítimament sense cap retret i comptant amb l’empatia de l’entorn. També vol dir proposar que aquests perfils que, per fer la seva feina han de discriminar estèticament els altres si o si per poder trobar i sancionar el frau, completin o complementin la seva formació. Si has d’ostentar un càrrec o un lloc de feina d’aquesta mena, potser és molt més necessari desenvolupar certes habilitats i treballar-ne conscientment en la prevenció de la discriminació i el dany, i l’abús de l’autoritat. El canvi cap al benestar comú guanya ritme com més persones se sumen des del seu punt d’acció i amb la seva transformació personal, i es necessita que cada cop siguem més persones, provenint d’àmbits molt diversos. Així, no només se sobrecarreguen amb tot el pes les persones que treballen en el sector social o el món educatiu. Aquesta descompensació en l’ecosistema on vivim també és desgastant i també ens afecta a totes. 

Necessitem pavimentar aquest camí d’entesa col·lectivament. I és clar que no m’adreço a aquelles persones que ni tan sols estan obertes a la idea que puguin ser portadores del canvi, o d’aquelles que no vegin que això sigui necessari perquè estaran més còmodes pensant que són víctimes d’un enemic més que d’un sistema. Més aviat em dirigeixo a persones que, en aquest vagó de tren, aquest micro món en què ens hem trobat, per un moment han empatitzat, s’han indignat, han patit i han sentit impotència pel que estava passant, però no tenien els recursos per poder fer-hi res. Com ens passa a totes les persones davant de discriminacions que no ens interpel·len directament. O per aquell revisor que sabia el que estava fent i no tenia idees o recursos de com fer-ho d’una altra manera, però que s’adonava de quines serien les conseqüències. És aquí. Aquí hi ha oportunitat. Hi ha un camí.