Qui cuida a qui ens cuida?

Per a moltes cuidadores que ens vetllen cada dia, tenir una persona amb problemàtiques de salut mental a càrrec els suposa una anul·lació completa de la rutina, perquè s’han de sacrificar per aquella persona a qui han de cuidar.

Tenir gent a càrrec sempre és un afegit que no agrada, però si a més a més tenim problemàtica de salut mental, que no saps per on podem sortir ni com pot anar el dia, la situació es complica deu vegades.

Si ja sense problemàtica de salut mental és difícil trobar temps per a tu, imagineu-vos amb una persona a càrrec les vint-i-quatre hores del dia. Quedes anul·lada. Afegit que si ets dona tens la pressió social i estructural de fer-te’n càrrec.

Tot això jo no ho sé en pròpia pell, però parlant amb gent del meu entorn proper i buscant testimonis, he pogut aprendre que les que tenim una problemàtica de salut mental afegida donem molta feina perquè ens costen fer moltes coses per nosaltres mateixes.

Un altre exemple que em posaven mentre anava preguntant era que si hi ha més persones al nucli proper (germanes), queden relegades. I jo, ara mirant amb perspectiva, veig que a casa meva va passar. Però jo no he escollit tenir una problemàtica de salut mental. Això no ho escull ningú, perquè ningú ho voldria.

Les malalties mentals, i els trastorns, són un tabú per a la societat que, malgrat que ara se’n comença a parlar més, queda molta feina a fer. Moltíssima. I després hi ha certs temes en què em miro a mi mateixa i m’adono que es compleix el 99% de les vegades en tots els patrons.

Hi ha aspectes que ens costen, com a tothom, però si afegim que ens van bé les rutines o que tenim dificultats sensorials, hi ha situacions en què d’un gra de sorra, d’una situació petita i quotidiana, podem arribar a fer-ne una muntanya. Malgrat saber que és beneficiós per a la nostra salut.

La higiene és un d’aquests temes que pot arribar a fer-se muntanya i que pot desgastar a les cuidadores. La revisió constant de la higiene (dutxa, dents, roba neta, etc.) o les rutines a l’hora de menjar, perquè si no hi ha gana, aquí no es menja, i si hi ha gana desmesurada agafem qualsevol cosa de la nevera. I és un perill perquè ens pot costar la salut.

La salut física, però també la salut mental. Nostra i de les que ens envolten. I ens pot fer caure en cercles viciosos dels quals no ens en sabem sortir, però no volem demanar ajuda perquè ens han ensenyat que podem amb tot.

Doncs no, hi ha vegades en què no es pot amb tot, i no passa res. No soc menys vàlida per demanar ajuda amb una cosa que no sé fer o que em costa. No soc menys vàlida per haver de demanar ajuda amb accions del dia a dia que se suposa que a la meva edat hauria de saber fer.

I això vull que quedi clar: no ets menys per tenir una problemàtica de salut mental.

I a les cuidadores, que aneu esgotades, les primeres persones intentem fer-ho fàcil, però conviure amb nosaltres mateixes no ho és pas. Com deia en una reflexió de les meves: soc amb qui més temps passo, però soc a qui pitjor tracto. I com vaig aprendre en un curs de salut mental de la universitat: m’he de tractar com si fos la meva millor amiga. Però, com amb tot, una part és la teoria i una altra de molt diferent és la pràctica.

Perquè, com diu el títol de l’article: qui cuida a qui ens cuida?