Reflexions d’estiu postelectorals

Els resultats de les eleccions generals ens deixen un panorama incert. El PP guanya, però a hores d’ara no és clar qui governarà. L’extrema dreta no obté prou escons per portar Feijóo a la Moncloa i el suport de Sumar als socialistes tampoc és suficient per revalidar la investidura de Pedro Sánchez. Un cop més, les formacions independentistes, malgrat la fortíssima patacada que sobretot ERC s’ha clavat, tornaran a ser decisives per desfer la igualtat entre els blocs.

Les reflexions d’aquest estiu postelectoral, apressades i expectants a allò que pugui passar els dies o setmanes vinents, em porten a creure que poques coses canviaran des d’una perspectiva social. És evident que és una bona notícia que Vox no entri a cap govern. Només de pensar en l’ultra Abascal dins d’un Consell de Ministres és per posar-se a tremolar. Que l’electorat de Catalunya hagi frenat el govern de la dreta extrema és per celebrar-ho, però el PSOE tampoc és cap garantia ben encarada d’un camí cap a la conquesta de més avenços socials.

Mani qui mani, continuaran morint milers de persones ofegades a la Mediterrània i el govern d’Espanya seguirà mirant a l’altra banda; talment com si tot Europa, començant pels països del sud, no fos corresponsable d’una tragèdia humanitària que ens interpel·la a tots. L’atur juvenil continuarà cronificat, els trens de rodalies seran ineficients, les condicions de les famílies per conciliar l’atenció als fills difícilment milloraran, els joves no s’emanciparan de casa fins als 30 anys i el cost de les hipoteques no sembla que hagi de baixar.

El règim polític es mantindrà tronat, amb una monarquia parlamentària que no connecta amb la majoria i amb unes clavegueres de l’Estat que compren programes d’espionatge per vigilar els dissidents o que infiltren policies per controlar l’activisme social. La judicatura no modificarà el seu biaix ideològic conservador i Pablo Hasél romandrà a la presó, ja que l’anomenat govern més progressista de la història no ha fet res per la seva llibertat.

En aquesta llista de vaticinis dolents podríem parlar de les conseqüències negatives per a la reputació progressista del gir d’Espanya en el conflicte del Sàhara, o de la política del ministre Marlaska en la gestió de la tanca de Melilla. I de tantes qüestions de sanitat o de caràcter social, que afecten els sectors més vulnerables. Tanmateix, però, el bé social més preuat d’un país és la seva convivència. Però és aquí —en la falsa retòrica de la convivència— on més ens han enredat a tots.

Dubto que sigui veritat que a Catalunya existeixi més convivència el 2023 que el 2017. A banda de la repressió injusta i de les condemnes cruels per l’1 d’octubre, en la quotidianitat de cada dia dels ciutadans de peu pla, ni ara ni ahir vivíem ni vivim grans hostilitats, tret dels episodis dels quatre hiperventilats de sempre. Avui percebo frustració, gent desmobilitzada i tristesa en molts votants del 2017. S’ha esvaït la il·lusió i el tremp del carrer per construir una nova República, governada des de la proximitat.

La Catalunya d’avui és una Catalunya menys ingènua i més resignada, que té ganes de tirar el barret al foc i engegar-ho tot a dida. La trampa socialista és fer-nos creure que la convivència passa per la cohesió territorial constitucional quan és una quimera impossible i socialment poc democràtic que vulguin fer homogeni un Estat divers i plurinacional.