Votant al voltant de malsons, angoixes i ventiladors 

Uf! Fa a penes unes hores que hem votat a les Eleccions Generals del 23J. Escric aquestes línies lligat a la conjuntura dels resultats. Ha estat una jornada tòrrida, una votació especial, i ara mereix també alguns comentaris “en calent”.

Sabem ja moltes coses i ens falten moltes d’altres. La més important és que coneixem els perdedors. Per mitja dotzena d’escons ens hem alliberat de l’amenaça d’una epidèmia PP-VOX-23 les conseqüències de les quals, per tot i totes, tan sols ensumàvem la gravetat. Per la salut i la sanitat pública de forma notòria.

Deixo espai en aquest mitjà per a plomes que esperarem amb valor i qualitat acreditades a ulls del nostre activisme social. Doctors té l’església i politòlegs, futuròlegs, sociòlegs, tertulians i (fins i tot vidents esotèrics) per desgranar el que ha quedat després d’aquesta jornada.

I jo, amb el vostre permís, segueixo repicant, reblant el meu clau habitual: la salut i sanitat públiques. Un tema transcendent que paradoxalment va merèixer ben escassos espais, quasi testimonials, a la campanya electoral per part dels lideratges, ni als debats programàtics. Poc i molt inquietant, si es confirmava el tàndem dreta/ultra. S’obre temps per seguir gestionant els números.

Les xifres imposen els escenaris possibles, però sense oblidar que això no és tot. El fonamental en qualsevol cas serà com construeixen o destrueixen hegemonia social, condicions de vida, present i futur dels drets socials i democràtics o els serveis públics. I democràtics. I per aquí sabem per experiència que els programes electorals de les formacions d’esquerres/progressistes, no s’acostumen a complir en plenitud, un cop sotmesos a retalls, matisos, aplicació de directives europees, prioritats internacionals, o simple i clar: el ribot-manament dels mercats, i els capitals.

I, per contra, les amenaces programades a les opcions dretanes, en l’ampli espectre des de neoliberals fins a la dreta extrema i reaccionària, aquests sí que s’executarien al peu de la lletra i escreix en la direcció de les retallades socials, les derogacions d’avenços legislatius, discriminació contra els/les febles i suport i impunitat cap als amics poderosos.

Es per això que vull compartir un sospir d’alleugeriment o potser d’angoixa somatitzada, ja que sortosament va quedant fora allò que no serà perquè no seran govern. Ara per ara.

És a dir, que la vida continuarà, per a bé i per a mal. I la lluita ciutadana, cívica, cultural, social, serà com sempre el motor de l’història. Que ni debacles finals (uf) , ni eufòries magnífiques, perquè l’aplicació de les “adequacions negociadores posteriors” redefiniran les estratègies polítiques. I caldrà estar amatents, doncs per sistema, serà a favor de la lògica dels capitals, i per experiència en detriment dels avenços guanyats pam a pam.

Els moviments socials: un instrument clau

A tall de record podem i devem ara avaluar algunes característiques del viscut aquests dies de “campanya” i d’una manera molt espectacle de fer “política”. De quins temes s’ha debatut? Qui ha decidit els qüestionaris? Qui les preguntes? A la vista estan les respostes?

Tradicionalment, l’activisme social és una realitat tan tossuda com poc coneguda, menys publicitada, sovint menystinguda, i a cops objecte d’intencions deshonestes d’instrumentalització per part dels aparells del sistema. O ignorats, o una cantarella inaudible de fons que no es proposen escoltar. Participació com a aplaudiments o com “claca” teatral.

I per què aquesta malquerència? Molt a veure amb el propi ADN de les dites organitzacions (quan són realment civils i socials). Tenen característiques definides i concretes, i fins i tot explícites de valors, principis, regles, objectius definits, transversals, apartidistes, no sectàries i democràtiques de baix a d’alt. Un veritable còctel explosiu. Si poguessin les prohibirien, si no, les opacificaran, les marginaran.

Vull esperar que la nova lliçó viscuda ajudarà que des d’administracions, instàncies polítiques i estaments mediàtics i socioeconòmics i dels governs en l’immediat present tindran més en compte el treball altruista i compromès de les organitzacions socials. Com ara les marees.

Per acabar, he escrit: eleccions tòrrides

Una qüestió no menor d’aquest capítol electoral han estat les condicions ambientals en què s’ha desenvolupat. Col·legis habilitats per ubicar urnes i persones en sales a altes temperatures. De fet, sorprèn com s’ha ignorat aquesta qüestió, tractada com anècdota periodística, quan és d’una indiscutible transcendència. I no ja de la nostrada caloreta estival, puntual “cop de calor” en el pitjor dels casos.

Estem parlant de la crisi climàtica i en l’actualitat de l’emergència per calor extrem. Es pateix amb una superficialitat pueril si no fos tan seriosa. Les administracions competents (?) procuren “no alarmar” al personal” i és ridícul i culpable l’absència de mesures preventives i d’actuació front una patologia molt ben documentada que representa patiment i morts arreu del planeta i especialment en territoris del sud i tropicals.

Deia fa un dies el president de Colòmbia, Gustavo Petros, a la cimera UE-CELC que “si es vol superar la crisi climàtica cal canviar les lògiques del capital, imprescindible superar-lo”, i explicava com malgrat els discursos, i les trobades internacionals, la contaminació per detritus carbònics i l’abús de consum d’energia fòssil segueixen en augment, abocant el planeta a la destrucció.

Aquestes eleccions passaran a la història per diverses coses, i una que no crec anecdòtica serà per ser les primeres en ple estiu amb escoles on anar a votar “equipades” majorment amb ventiladors, ampolles d’aigua, i amb imatges de votants en banyador. Al setembre quan tornin a exercir d’espai d’estudi i de formació escolar preguntarem si han deixat els ventiladors o els han substituït per ventalls de cartó publicitari.

Tenim molta feina i no pensem abandonar-la! Hem sobreviscut; a la lluita més que mai!