El sistema de cures per a persones grans: voler i no poder

Ser modernes —o innovadores, com es porta ara— en el sector de les cures a persones grans és adoptar un enfocament alternatiu, conscient que la dignitat i l’autonomia són presents en la dependència. Es tracta d’abraçar una filosofia que valora la comunitat de cures i la qualitat de vida de la gent gran, en contraposició al sistema tradicional i sovint deshumanitzat amb què convivim actualment.

Un o una moderna busca canviar el paradigma de la cura focalitzada en les necessitats bàsiques cap a un enfocament centrat en la persona. Es reconeix que cada persona té les seves necessitats, desitjos i preferències, i es treballa per a satisfer-les de manera personalitzada, involucrant-les en la presa de decisions sobre la seva vida diària i preservar la seva autonomia i dignitat.

A més, ser una moderna implica promoure la participació social i comunitària, on les persones de diferents generacions es relacionin de tu a tu sense el vel del paternalisme i sobreprotecció.

A manera de conclusió podem dir que ser una moderna en geriatria implica canviar la nostra mirada cap al sistema de cures perquè considerem qui és gran com una persona completa i capaç. És un enfocament que busca proporcionar una vida plena, digna i significativa a la gent gran, allunyant-se del sistema convencional que sovint prioritza el postureig, l’eficiència i els costos sobre el veritable benestar humà. És una expectativa versus la realitat.

A la nostra societat, la cura de la gent gran hauria de ser una prioritat innegable. Tot i això, el sistema actual sembla immers en un cercle viciós de desídia, manca de recursos i una legislació que premia l’eficiència a costa de la qualitat/calidesa humana. És hora de posar la lupa sobre l’àmbit dels centres de dia i les residències, on s’evidencien problemes alarmants, com l’ús de subjeccions i la prevalença d’una mentalitat de gestió “com més barat, millor”.

Efectivament, un dels aspectes prioritaris a abordar és l’ús de subjeccions en els centres de cura. Tot i els avenços en la comprensió de les necessitats emocionals i físiques de la gent gran, continuem confiant en la restricció física com a mitjà per controlar la seva mobilitat i comportament. Resulta irònic que, en lloc de fomentar un entorn que promogui l’autonomia i la dignitat, optem per lligar les persones grans ateses a cadires i llits, negant-los la llibertat i limitant-ne la qualitat de vida.

I la teoria està molt bé, en un examen ens posarien un deu, el problema és a la pràctica. Un pot legislar el que vulgui, però si no es posen els instruments i els mitjans perquè aquesta llei sigui real, no serveix per a res. No podem canviar el sistema de cures si no es canvien les ràtios, si no es canvien els procediments d’autoritzacions i acreditacions, si no atenem a la diversitat, si no entenem que l’important no és que un recurs tingui molta cobertura sinó que necessitem diferents serveis que cobreixin al màxim. No serveix de res si les i els professionals no entenen que les persones tenen dret a decidir, si aquests professionals no es formen, si a aquests professionals no els exigim uns mínims de professionalitat que vagi més enllà del merament assistencial. No serveix de res si no s’ajusten els preus públics de les places, si no entenem que el sistema de cures és un sistema deficitari perquè no és un sistema productiu, però sí que és una obligació de l’estat del benestar mantenir-lo, i de la millor manera.

El sistema de cures es regeix per una legislació que premia el que gestiona de manera més barata, deixant en segon pla la qualitat i el tracte humà. L’enfocament predominant és l’estalvi de costos, i això es tradueix en una manca de personal adequat i una sobrecàrrega de treball per a aquells que es troben a la línia de front, i per això se segueix mantenint l’ús de subjeccions: és un tema de supervivència. Els cuidadors professionals es veuen desbordats i desgastats per la manca de recursos, instal·lacions disfuncionals i excés de responsabilitat. En lloc de fomentar un ambient de cura i compassiu, el sistema es converteix en una carrera a contrarellotge, on el “fer més amb menys” és la norma. I dins d’aquesta norma, no hi cap ni la personalització ni, en la majoria dels casos, la persona.

A les Balears, el govern ha aprovat un conveni autonòmic on el salari dels i les professionals augmenta fins a un 40%; és genial i ja era hora, però és un caramel enverinat perquè les administracions locals no tenen els recursos econòmics, o no volen, per poder assumir la pujada que suposa aquest conveni. Qui assumirà aquesta diferència? Les entitats que gestionen els serveis públics. I, o perds diners, com és el cas de les entitats del tercer sector, o retalles despeses, com és el cas de les mercantils. I, en persones grans, creguin-me, només podem retallar en drets de treballadors o en drets d’usuaris, no n’hi ha més, però sembla que a les administracions els és igual mentre la foto surti bé.

I per això començava l’escrit descrivint com seria ser modern o moderna. És el que ens agradaria ser. És el que la llei té al seu imaginari, però malauradament al màxim que arribem és a ser una moderna de poble, un somni distant en contrast amb la realitat actual. El nostre sistema de cures es troba atrapat en un voler i no poder, on les bones intencions i els discursos buits no es tradueixen en accions concretes i millores tangibles.

Cal que es produeixin canvis profunds i estructurals en la nostra societat perquè la cura de les persones grans deixi de ser un luxe i es converteixi en un dret inalienable que no depengui del poder adquisitiu de ningú o de la zona on visquis.

És hora d’alçar la veu, denunciar aquestes deficiències i exigir un canvi real en la manera com cuidem les persones grans. Menys postureig i més autenticitat.