Podem separar les emocions del llenguatge?

Fa anys, durant la meva època universitària, em vaig aficionar per la filosofia. Em va agradar molt imaginar, reflexionar, teoritzar i, d’alguna forma, no ho he deixat de fer encara. El més interessant de la filosofia és quan t’ajuda a entendre la realitat, és sempre un intent de donar sentit lògic a les coses a partir de l’observació i l’anàlisi pràctica. Perquè la teoria escrita al paper gosa d’una immunitat que no es manté quan es posa al servei de l’ésser humà. 

En les últimes tres generacions, s’ha accelerat el temps. Ens hem d’actualitzar i viure en un món cada cop més canviant. Tenim a l’abast més informació que mai, estem en un món globalitzat i connectat i és la nostra responsabilitat adaptar-nos a aquesta nova situació que hem creat.

Doncs bé, en relació amb la inclusió i el llenguatge inclusiu, la veritat és que hem arribat a uns nivells de consciència social inimaginables en qualsevol altra època de la història; tanmateix, pels que treballem amb persones, amb “humans”, ens ha de preocupar si estem aconseguint els resultats esperats. Realment ha funcionat la inclusió a les escoles? 

El conductisme i la sistematització generen estructures i barreres, separar no permet concebre cada realitat com un tot (holisme). Quan treballes amb persones, el més important és el que no es diu, el que no es pot parlar, allò que un sent, que va directe a l’ànima, que és tot un univers. Precisament aquí està la clau: tot un univers és massa, sempre s’ha de començar per alguna cosa, s’ha d’enfocar, i al fer-ho es prescindeix de parts, discriminem.

De la mateixa manera que hem de saber contextualitzar la informació, trobar-li el seu sentit pràctic, les seves incongruències o complementarietats, amb els discursos socials s’ha de veure què estem generant amb les persones i espais on actuem. No s’ha de caure en l’error de pensar que la bona intenció ho justifica tot, hem de començar a fer-nos responsables del nostre impacte real al món. 

I, segurament, aquesta és la clau de la inclusió: no s’ha d’incloure, ni adaptar; hem d’entendre el respecte de la diferència des del mateix valor horitzontal. Alhora, en intentar etiquetar les diferències, sense adonar-nos-en estem menyspreant les seves possibilitats o capacitats. Vigilem que el llenguatge inclusiu no ens faci perdre l’espontaneïtat, ja estem molt individualistes i calculadors; controlar “el què diem i el com”, d’alguna forma genera més hipocresia i això aniquila la puresa, la puresa de contestar des del cor, des de l’emoció fluida i espontània. Per tant, el valor real està en els resultats, està en si realment estem construint un món més igualitari, més amable, més sincer. Davant la diversitat de llengües i llenguatges (pictogrames, braille, anglès, català, de signes...), al final també podríem dir que una mirada expressa molt més que mil paraules. 

Fa molts anys que estem elaborant plans i programes, realitzant estudis, recopilant dades estadístiques, dotant de recursos i finançament des de diferents administracions... Al cap i a la fi, parlem de resultats i números. Molts cops, darrere de discursos meravellosos es troben interessos econòmics que són els que realment marquen les accions. És hora de començar a reflexionar sobre les accions, sobre com construir de veritat; és l’assaig i error junt amb la reflexió. De què serveix ser el més políticament correcte al parlar si, després, quan un es troba cara a cara amb una persona, no sap amb quin to s’ha de dirigir cap a ella? 

Moltes de les intervencions estan molt treballades al paper i poc pensades en l’acció. Amb el treball humà hi ha moltes variables abstractes, hi ha molts ítems a tenir en compte que no són tan quantificables i que se’ns escapen de l’ordre... Com es pot analitzar la improvisació o la intuïció? Que no siguin tan quantificables no treu que tinguin un valor incalculable. 

En definitiva, la senzillesa radica en comprendre que tot el que som i ens rodeja no deixa de ser humà; tractem-nos doncs amb respecte i com el que som, persones.