És l’organització, capsigrany!

Ara ja han passat dies del IV Congrés d’Acció Social de Catalunya. L’edició d’enguany portava per títol “Serveis Socials, Transversalitat i Inclusió Social”. Aquestes temàtiques prometien un congrés molt interessant i engrescador, ja que, si parlem d’inclusió social, no ho podem fer des de cap altra proposta metodològica que no sigui la transversalitat. 

La inclusió social és l’anvers de l’exclusió social. Aquesta es defineix per la seva multidimensionalitat, multicausalitat, multifactorialitat, estructuralitat... Molts adjectius “multi” que ens volen posar en relleu que és una problemàtica complexa (un “wicked problem”). Les problemàtiques complexes es poden definir com problemàtiques formades per molts factors interdependents que semblen impossibles de resoldre. Des de l’acadèmia se n’ha parlat a bastament i sempre amb un comú denominador pel que fa a l’administració pública: les estructures actuals no serveixen per fer front a problemàtiques complexes. 

Tot el que puja, ha de baixar. L’entusiasme inicial del congrés es va anar desinflant en veure que el punt clau, el de la transversalitat, no es va abordar com, pel meu gust, seria desitjable. No es va definir què entenem per transversalitat, què vol dir el treball transversal, què implica, quins tipus n’hi ha... No, es va donar per descomptat que les persones participants —i les ponents— sabien què era la transversalitat. Això va ocasionar les previsibles confusions amb altres conceptes com la participació ciutadana, la coordinació d’agents, el treball intergeneracional, i d’altres de similars. Poques experiències es van presentar des d’una lògica de treball transversal. Va mancar innovació, concepte, fonaments. Potser el poc temps per presentar experiències no va permetre aprofundir en la transversalitat que proposaven, o el focus de les presentacions es va posar en el lloc equivocat. 

I és que la transversalitat és indispensable si volem fer un treball d’inclusió social transformador. Si entenem l’exclusió social com un fenomen multidimensional i complex (com ens posa en relleu de forma clara l’aportació de la interseccionalitat), no es pot treballar des de compartiments separats. La lògica departamental sabem que és obsoleta, però no fem res al respecte. 

En molts ens locals, on treballem per aportar una mirada estratègica de lluita contra l’exclusió social, el que més costa és modificar o generar estructures o formes organitzatives amb aquesta lògica. Cal treballar des d’una lògica de transversalitat substantiva (que tothom comparteixi uns objectius inclusius, des del seu lloc de treball), però també instrumental. És sobretot en aquesta segona dimensió de la transversalitat on cal generar una nova forma d’organització que afegeixi una capa organitzativa temporal i orientada a objectius, si no volem o no podem tocar estructures (perquè el repartiment de poder polític es fa d’acord amb regidories i àrees, per gestió de partides pressupostàries o perquè la Generalitat imposa la lògica departamental). Aquesta nova capa ha de permetre definir les problemàtiques des d’una mirada complexa, amb equips multidisciplinaris i, el què és més important, ha de permetre articular accions on el punt central és l’objectiu a assolir. 

Quan anem al món local i parlem de treball transversal ens miren amb cara d’avorriment i, tot seguit, rebem les tradicionals “això ja ho hem provat i no ha funcionat”, “mai ha servit de res”, “ningú s’ho creu”... i tenen raó. Però quantes d’aquestes proves anteriors han generat un canvi en les estructures o en les formes organitzatives? Segurament poques o cap. 

Sabem fer diagnosis i sabem fer plans i estratègies; sabem dissenyar projectes, però tot això falla si l’organització no acompanya aquesta mirada transversal i estratègica. No podem pensar estratègicament ni fer front a problemes complexos des d’organitzacions que no ho permeten. 

Així, tal com la mítica frase “és l’economia, estúpid” vol posar l’accent sobre allò que es considera essencial, el títol provocador d’aquest text pretén posar l’accent en allò que és essencial en el treball transversal: la forma d’organitzar-nos. Si l’organització no està d’acord amb la mirada transversal i orientada a objectius (objectius complexos per la realitat que ens ha tocat viure) sempre podrem dir que la transversalitat no funciona, i serà veritat.