Relacions interpersonals: barreres que experimenten les persones amb discapacitat

Les relacions interpersonals són fonamentals en la vida de qualsevol persona i estan estretament associades a una millor qualitat de vida i benestar emocional. Entenem per relacions interpersonals els vincles establerts amb la família, amistats, veïns, companyes de feina, i altres persones amb qui ens relacionem en el nostre dia a dia. 

Els resultats del projecte PARTICIPA de l’Institut Guttmann evidencien que les persones amb discapacitat experimenten barreres per establir i mantenir relacions interpersonals. De fet, la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides, en l’article 23, insta als Estats a prendre mesures efectives i pertinents per posar fi a la discriminació contra les persones amb discapacitat en totes les qüestions relacionades amb el matrimoni, la família, la paternitat i les relacions personals. 

Sabem que les relacions amb les persones de l’entorn estan estretament vinculades a la promoció de la participació en la societat. Comptar amb una sòlida xarxa social facilita la participació en tots els àmbits de la vida, però sovint, les persones amb discapacitat es troben amb obstacles per establir i mantenir aquestes relacions en igualtat de condicions que ho fan la resta. Aquesta situació es pot veure agreujada quan les persones amb discapacitat són víctimes de discriminació racial o per qüestions d’identitat sexual, entre d’altres. 

Les dades quantitatives del PARTICIPA mostren que les persones amb discapacitat experimenten de manera freqüent sensació d’exclusió: un 15,8% de les persones amb discapacitat sempre o sovint se senten aïllades d’altres persones i s’evidencia que el 17,3% sent sempre o sovint que les persones estan al seu voltant, però no amb ell o ella (manca de sentiment de pertinença i de formar part del grup o l’espai en el qual participen). 

D’altra banda, al fòrum del projecte es debaten experiències sobre les relacions interpersonals de les persones amb discapacitat, i hi trobem situacions explicades pels participants del projecte sobre la no acceptació de la diferència, la qual pot generar discriminació i exclusió social, en lloc d’entendre la diversitat com a valor pel conjunt de la societat. Per exemple, un dels participants en l’estudi apunta: “La diferència pot ser positiva i acceptant-la converteix la societat en més resilient. (...) La gent amb discapacitat és diferent, però són discriminats perquè es pensa que necessiten més ajuda. L’accessibilitat és un dret humà, però és important pensar que és una oportunitat.” 

D’acord amb els testimonis del projecte, també s’identifica que el fet de no tenir un cos normatiu pot ser motiu de manca d’igualtat d’oportunitats a l’hora de relacionar-se amb l’entorn. Una participant afirma: “Dins de la discapacitat, també influeix el físic propi en la relació amb els altres, incloent-hi parelles o amics. Si ets més guapo o guapa, ho tens més fàcil, també en aquest àmbit. És una realitat que cal admetre.” I també es debat sobre la imatge de les persones amb discapacitat com a éssers asexuals i asexuats: “Sembla com si en tenir la discapacitat no fossis una persona amb desitjos sexuals i afectius com qualsevol altra” afirma una participant. 

També s’evidencien dificultats a l’hora de mantenir un grup d’amics amb els quals fer activitats socials per la falta d’accessibilitat de molts espais d’oci que poden fer sentir a la persona que és una càrrega pel conjunt del grup. Ens explica una participant: “És difícil tenir grups “d’amics” quan no pots anar al seu ritme, entrar on poden entrar (restaurants, bars, etc.)”. Habitualment, en l’imaginari social, el focus del problema se situa en la persona amb discapacitat, que és qui constantment ha d’adaptar-se a l’entorn per poder seguir el ritme en un món que no està dissenyat per a totes les persones. Així, la vida de la persona amb discapacitat es pot convertir en una carrera d’obstacles i, per això, és urgent repensar i redissenyar els espais des del disseny universal.