Més pobresa i menys salut, una relació en creixement?

L’estreta relació que hi ha entre pobresa i salut, o directament entre nivell de pobresa i esperança de vida, és una realitat i una evidència que no descobriré amb aquest article. El que si considero que hauria de ser objecte de reflexió, és com aquesta realitat es manté i s’amplia en una societat que “presumeix” de tenir un sistema sanitari mundialment envejable. 

Ja fa anys que diferents recerques i anàlisis de dades estadístiques traslladen la gran diferència d’esperança de vida que hi ha entre la població resident de municipis i barris en funció del nivell de renda. Com oblidar al mestre Ricard Gomà, en aquells moments regidor de serveis socials a Barcelona, denunciant els 10 anys o més d’esperança de vida que hi havia als primers anys del segle XXI entre Sarrià i el Raval. Una realitat que quasi 20 anys després encara és present. 

Quan l’ICS o la Conselleria de Salut ens ofereix dades de salut de les diferents àrees bàsiques ens trobem que en determinats barris i municipis de rendes baixes es disparen les malalties vinculades a la salut mental o l’alimentació. La depressió, la diabetis o l’obesitat estan molt més presents en els barris pobres que en els rics. 

Les companyes i els companys dels serveis socials bàsics recordaran com una de les habituals demandes que rebíem fa 15 o 20 anys era ajudar a sufragar els tractaments odontològics de bona part de la població més empobrida i, en especial, d’aquelles persones que havien passat per l’heroïna. No és una demanda que hagi desaparegut, però ja no està tan vinculada al pas per la toxicomania i si, de nou, al nivell de renda. L’accés a la salut bucodental és un claríssim desequilibri històric entre la població catalana que explica el perquè de l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona pel dentista públic municipal, i que els ajuntaments més petits fem acords amb dentistes i amb universitats per aconseguir cobrir aquelles necessitats odontològiques de les persones que no poden menjar amb normalitat per manca de recursos per refer-se la dentadura. 

Però l’accés al dentista no és l’únic desequilibri. L’accés al seguiment de la maternitat, de la pediatria, de la fisioteràpia, de la salut mental o, fins i tot, de la dietètica són factors que també poden explicar les diferències de salut entre rics i pobres, sobretot quan es detecta que són especialitats mèdiques que majoritàriament s’han confiat a la sanitat privada. 

Durant el 2022 s’ha incrementat la contractació de mútues privades entre la població catalana fins a arribar al 40%, i quasi el 50% de la població entre 25 a 50 anys ja té mútua. Però també es confirma que, tot i que hi ha nivells de cobertura dins de la contractació de mútues privades, aquesta contractació majoritàriament no es fa per garantir serveis sanitaris d’alta complexitat o per fer tractaments llargs i costosos, és per ser atès amb un mínim de continuïtat i de velocitat. 

També és públic que Catalunya segueix a la cua en despesa sanitària per càpita (10% menys que Andalusia) i si s’analitzen amb detall les dades pressupostàries del sistema de salut pública tant català com estatal, cal afegir que comunitats com Catalunya destinen poc més del 12% del pressupost de Salut a l’atenció primària. 

Semblaria que es pot afirmar que una part molt important de l’atenció sanitària a Catalunya, aquella més bàsica pel que fa a especialistes, s’està gestionant per les mútues privades en detriment de la sanitat pública universal, que els serveis públics s’han retirat de la primera línia i hem deixat la sanitat més generalista en mans de les mútues que no tothom pot pagar. Fer-se una radiografia, una ecografia o una ressonància, tractar-se una malaltia o lesió lleu o tenir atenció ginecològica i psicològica primària no pot ser garantit bàsicament per les mútues. Què fem llavors amb les persones més vulnerables? Com garantim una sanitat pública universal i de qualitat? 

Per altra banda, no és raonable que una dona que ha tingut cinc, sis o set fills tingui un seguiment ginecològic especial? No és raonable que una persona que ha viscut continues situacions de precarietat laboral, d’addiccions o de manca de recursos pugui accedir a un tractament psicològic? No és raonable que les filles i els fills de les famílies més empobrides tinguin un seguiment pediàtric i dietètic més acurat? 

La necessitat de donar un sí a aquestes qüestions expliquen que des del món local es facin contínues apel·lacions a reforçar la mirada social del sistema de salut i a donar major impuls a la salut comunitària.Ja n’he parlat en altres ocasions. No és sostenible un sistema de salut, incloent-hi el de salut mental, que centrifuga totes les complicacions socials de les malalties cap als serveis socials bàsics i de barri (els municipals o els del tercer sector). Cal desplegar d’una vegada per totes una veritable salut comunitària amb una visió sociosanitària més integrada i que vagi més enllà de sostenir l’atenció a la “dependència”. 

No soc un expert en salut pública, però crec que no n’hi ha prou amb algunes hores de professional psicosanitari més als ambulatoris per reduir aquests desequilibris en l’accés a determinats seguiments mèdics. Suggereixo que potser és el moment de recuperar programes de planificació familiar, de pediatria escolar, de psicòlegs de barri, d’atenció domiciliària sociosanitària, d’alimentació sana i, per descomptat, de reduir molt i molt les ràtios pacient/metge de l’atenció primària perquè infermeres i infermers, metgesses i metges de família tinguin temps per atendre i visitar a les persones de les àrees bàsiques de salut més vulnerables, perquè puguin desplegar la salut comunitària. 

Si no es fa aquesta mirada de la salut a peu de carrer, al ras de barri, ajustant molt més les propostes, els programes i els serveis sanitaris a la realitat social, la distància entre qualitat de salut, i de vida, entre persones riques i pobres continuarà augmentat. O, cosa que és el mateix, els pobres continuaran morint molt més joves que els rics.