Cremats, abrasats, rostits, d’onada en onada, de crisi en crisi

A l’estiu no hi ha notícies (?). Abans ens deien: “Serps d’estiu”. Era un temps quan les vacances de la gent important s’aplegaven i, a manca de temes periodístics d’interès, calia “inventar”. Fulles i hores dels mitjans dedicats a les festes, majors o menors, copes i copons, poca roba molt hi, hi, hi, sobredosi de concursos, i ximpleries “relaxants”. “A l’estiu tota cuca viu”. Visca, que bé! 

Els criteris editorials segueixen pel mateix camí. O voldrien, o potser ja no pot ser. Ara el protagonisme pot passar de les fotos de platja, iot i festes de famosets, al morbo desfermat per un assassinat de gent VIP, de famílies de cognom, especialment escabrós amb degollament i esquarterament inclosos. Lamentable. 

La violència en general i arreu, però especialment la de gènere i més en particular els assassinats masclistes, esdevé quelcom habitual i ja no provoca grans reaccions. Segueixen sense vacances ni treves les guerres, ja incorporades. La violència quotidiana esdevé més brutal i s’incrementen les morts i les dites agressions de gènere, familiars, vandàliques. Fora que sigui algun cas que per obscè se’ls en va de les mans. 

No voldria obviar alguns èxits esportius de debò com al campionat del món d’atletisme, a esports d’equip o individuals i en categories jovenívoles, ni per descomptat de la rutilant victòria de la selecció femenina de futbol a Austràlia. Però el veritable (i ben merescut) escàndol l’ha generat un tal senyor (?) Rubiales, president de la Real Federació Espanyola de Futbol; indigne i prototip d’aquest tipus “d’alts directius” d’entitats, organismes i conxorxes que viuen i escalen aprofitant-se de l’esport, que passa a ser instrument de personatges mafiosos de molts diners i pocs escrúpols. I fins i tot paradigma, com en aquest cas, de tota la barroeria, masclisme retrògrad, d’arrogància impúdica, prepotència vergonyosa, a costa dels diners públics i del “públic”. Per un cop, i que sigui l’inici de molts altres, el seu joc penible ha quedat al descobert. Reacció! 

Tanmateix, hi podrien haver altres portades. Permetin que en proposi dues, de pandèmiques: la calor, en una nova dimensió; i la salut i els contagis (altre cop de soca nova, de virus conegut: Covid-19). 

Ningú sensat pot negar que som dins una gravíssima crisi climàtica. Escalfament global, sequera extrema, risc d’incendi i a més incendis brutals i devastadors. El planeta crema. Puja el nivell i la temperatura dels mars, desapareixen casquets polars i espècies vives. 

Continuen parlant d’“onades de calor” —la quarta, diuen ara— però el més cert és que això és diferent i més greu. Les xifres de temperatura, totes i arreu, s’han disparat i ho fan de forma sostinguda, de manera que ja no distingim l’inici o final d’un episodi i altre. I és que en realitat la comunitat científica (no publicitada) parlava i advertia fa mesos d’una emergència climàtica per calor extrema. No va interessar el tema quan es podia fer alguna cosa útil des de les administracions i governs, locals i planetaris. 

Tot allò que distregui de les prioritats imposades pel sistema, no cal soroll. I les eleccions i tot l’espectacle polític són substància de primera opció. Com la temporada turística que és l’altre motor econòmic que ningú ha de posar en qüestió.

És un fet que la calor actua incrementant la tensió, la irritabilitat, els patiments mentals i aguditzant les malalties de base. També les mentals, i totes les altres. Sabem que, a més, mata 

S’incrementen les desigualtats de manera punyent i més notòria. Les víctimes? Malalts crònics, ancians i persones amb discapacitats o que requereixen ajuda bàsica, persones explotades, sense sostre (ni aigua, ni ombra), pobres i afamats, discriminacions de tota mena (raça, color, creença, origen). No és notícia i a més no hi ha gaire interès ni rigor en comptabilitzar les morts provocades per la calor extrema, que els certificats de defunció ho aguanten tot sense entrar en “detalls” incòmodes. 

Més ofegats, pròpiament al mar, desenes a les platges, milers als naufragis de pasteres. Solitud i abandons d’humans fragilitzats i d’animals de companyia arribats un dia en caixa de regal. Més solitud, més patiments i darrere tot això, indiscutible: més morts (clar que sobretot vells!). 

En paral·lel, però en relació intima, la crisi sanitària s’aguditza. Minven (més encara) les plantilles de treballadors i treballadores sanitàries i socials. Vacances ben meritades, aquelles que poden. I es tanquen serveis, es buiden els CAP, es “reprogramen” —ajornen— atencions i accions, esperes. I cal sumar quan les xifres d’afectació per malalties es dispara, per descompensacions de cròniques, per patologies agudes, o per noves irrupcions de soques de la Covid-19 que, tossuda, malgrat el decret oficial de desaparició, es resisteix i apareix un nou tipus òmicron EG5- “Erin” que aprofita la baixa immunitat, la nul·la prevenció, precaució o mascareta, i gota a llamps creixents va ingressant a hospitals i UCI. Encara que els telenotícies ho mencionin de passada, que no s’ha d’alarmar al personal ni sobretot als turistes en particular. Però molts coneixem a familiars, veïns o amics que “estossegaven molt” i s’han contagiat de Covid-19 

Paradoxa flagrant sobre el que escric: l’atenció primària, els CAP, no disposen de tests d’antígens per diagnosi in situ de Covid-19, o Grip A, ambdues en curs, a més d’altres virus habituals o reaccions a les inclemències calorífiques i als seus pal·liatius aires condicionats. Qui vulgui tests, a farmàcia i pagant. 

Tot just fa unes hores o dies que les “autoritats de salut competents” (?) de les CCAA, han obert la possibilitat per cada hospital de pautar zones d’ús de mascareta, a departaments d’alt risc com Oncologia, Urgències o de malalts immunodeprimits o fràgils. Tard! No els doni ara per anul·lar reserves hoteleres i algun sensacionalista pervers aprofiti per enviar els turistes a altres destinacions més “segures”. Ni encara que el seu país hagi estat porta d’entrada del virus a Europa. Que no s’ha de generar pors als transports públics, ara especialment atapeïts, endarrerits i cars. Que s’han de treure beneficis que és el moment, gaudir de cues per a tots, concentracions i apujar els preus per a tot. 

Les grans farmacèutiques, sempre al cas, escalfen motors anunciant una nova vacunació massiva, que fa massa mesos que tenen la fàbrica de milions massa aturada o no prou rendible. 

Temps d’eufemismes. La calor és “normal” o poc més. No es diu el que realment és. Que cadascú es prepari la seva escapatòria com pugui. I d’aquí a no res vindrà la balsàmica tardor. Continuem bevent a galet?